Talent i tossuderia

Apunten els que més el tracten que entre les particularitats que exhibeix Gabriel Fernàndez Coy (Andorra, 1969) hi ha la de cordar-se les sabatilles d’una manera tan estranya que sempre li queden els llaços torts. Símptoma revelador probablement del caràcter àcrata i polemista de l’actual cap de comunicació del MoraBanc Andorra, periodista forjat a cop de talent i tossuderia i guanyador de batalles dialèctiques. Ni que sigui per aconseguir callar-lo. Encara que, i això també ho puntualitzen els que més el coneixen i aprecien, és prou “porós” per incorporar les idees dels altres.

Fernàndez procedeix per via materna, la dels Coy, d’una família que va haver d’exiliar-se de Tobarra (província d’Albacete). La salut de l’avi havia quedat ja molt malmesa i de seguida va deixar sola l’àvia –Justa Marchante–, amb les tres filles petites. Igualment marcada per la guerra va quedar la família paterna: originària d’un poble d’Almeria, un germà de l’avi era comissari polític del Partit Comunista i per això el seu germà –un home més aviat apolític– va ser detingut i apallissat. Tampoc no se’n va sortir i l’àvia va haver de fer via cap a Andorra, amb primera parada a Barcelona. La iaia Paca –Francisca Sánchez– muntaria al país una pensió com a mitjà de vida i seria figura determinant en els primers anys del nostre protagonista.

No és estrany, amb aquests antecedents a l’esquena, que el personatge es convertís en contestatari –encara que la vida l’hagi modelat– i li hagi imprès uns valors socials en què s’entesta més enllà del que sembla a simple vista. Igual que és capaç de treballar dotze hores al dia. Igual que és capaç d’imposar un ritme exigent a qui treballa amb ell. Igual que és capaç d’intentar fer riure en antena un col·laborador. O de cardar-li una esbroncada en directe. Coses d’una ànima transgressora: allà on li marquen una línia vermella el seu objectiu immediat és saltar-se-la.

No tenia gaire clar quin havia de ser el seu futur, el Gabi, mentre li feia barrabassades a la iaia Paca. Li agradava el futbol, però era més aviat dolentot com per fer-hi carrera. Així que es va posar a treballar. I era mentre treballava a la papereria Sol i donava el canvi cantant alineacions futbolístiques com els locutors radiofònics, que el futur se li començava a perfilar. Ja post­- adolescent tenia la intuïció que potser la ràdio l’atreia però no es va materialitzar fins que no va arribar l’oportunitat d’incorporar-se a la naixent Ràdio Nacional d’Andorra. 1991. Una peripècia que relata a Jo vaig treballar a Ràdio Cincinnati (Edicions del Diari d’Andorra), amb pèls, senyals i el particular sentit de l’humor, molt ocur­rent i marcadament escatològic, que pot ferir sensibilitats primmirades. El Gabi és com és. Però genera bon ambient al voltant. Curiosa dualitat, perquè semblaria d’entrada incongruent que algú tan aficionat a deixar anar ventositats tingui tanta habilitat per fer l’aire més respirable quan l’ocasió es torna tensa. Movent-se sempre dins dels límits de l’absoluta incorrecció política.

Tossut de mena, un cop plantat davant els micros i decidit a fer del periodisme el seu modus vivendi va aconseguir suplir la manca de formació acadèmica amb molt d’esforç i treball a consciència. Que va ser la manera de desenvolupar el talent que ja portava de sèrie, amb l’agilitat mental i la capacitat per la comèdia (quina pèrdua per als one man shows, que, no obstant això, practica en bodes, batejos i comunions).

I pesat com ell sol. Sigui dit amb tot l’afecte. Característica que té el vessant positiu en portar-lo a aconseguir allò que es proposa: un dia se li va ficar al caparró que aconseguiria que Johan Cruyff es convertís en comentarista d’un partit al seu costat. Li van dir que estava boig. Però Cruyff va acabar plantat al seu costat. Com ho va aconseguir? Sent pesat.