Roser Suñé, tarannà conciliador
Expliquen en aquest cas les bones llengües que Toni Martí li deia durant la campanya que no canviés de cotxe, que l’Opel Corsa blanc amb el qual circula des de fa trenta-dos anys li faria sumar més d’un vot. És cert que no passa d’un acudit per distensionar les llargues hores de batalla. Però alhora es pot llegir com un detall revelador del caràcter d’algú que, en el primer discurs com a síndica, va ressaltar que en aquesta nova etapa sent que s’apropa al lloc d’on va sortir, al barri de la infància. I no és que Roser Suñé (Andorra la Vella, 1960) sigui reticent a la novetat: la moto, la vela i sobretot la muntanya van entrar no fa tant a la seva esfera d’aficions. I aquí es veu, pujant cims que són imponents –des dels 3.375 metres del cim de Posets fins als 3.355 del Mont Perdut–. Com si la mogués un motor amb semiturbo, diuen.
Casa Motxilla (que avui allotja Política Lingüística) i els voltants va ser l’escenari dels primers anys de l’única filla d’una família treballadora: el pare, arribat de la Vall Fosca, es guanyava la vida a la construcció. La mare, originària de Civís, es va arromangar en morir el seu home per tirar endavant. I ella sempre ha reivindicat els orígens modestos, la satisfacció de treballar cada pas. El valor de la meritocràcia, trencar amb la idea que a Andorra només se’n surten els que són fills d’algú. Segur, especula algun col·laborador de llarg recorregut, que ho ha tingut molt present en moments com aquest, convertida en la primera síndica en sis-cents anys. És el colofó d’una carrera política que la va situar al capdavant del ministeri d’Educació (entre el 2011 i el 2015) o en càrrecs de representació del país davant la Unió Europea o les Nacions Unides. Etapa, per cert, en què li va tocar presenciar a peu de carrer la catàstrofe de les Torres Bessones. Un impacte tan fort que mai no ha estat capaç de veure un reportatge o pel·lícula de les moltes fetes sobre l’atemptat.
Pesen sobre ella uns valors socials molt marcats, que no sembla agosarat afirmar que són els que la van portar cap a la política. Tot i que mai no ha perseguit càrrecs, insisteixen els de l’entorn: al seu moment va costar quinze dies convèncer-la que acceptés posar-se al capdavant d’Educació.
Perquè l’autèntica vocació de Suñé és la docència. Estudiant brillant –va passar per les aules del col·legi Janer i l’institut espanyol–, els professors se la rifaven perquè optés per una carrera científica però ella estava fermament decidida pel magisteri, així que va marxar a Barcelona per estudiar Ciències de l’Educació a Blanquerna. Després es llicenciaria en Filologia Catalana.
La cultura, en totes les seves expressions, formen part del seu dia a dia. Per damunt de tot, la lectura. De tot tipus. En l’etapa al col·lectiu Portella els va deixar a tots amb un pam de nas amb els coneixements de novel·la negra. I s’ho va passar fabulosament xerrant amb Paco Camarasa, el desaparegut propietari de la llibreria barcelonina Negra i criminal.
Aquesta afició es podria lligar amb les seves inclinacions per descobrir el caràcter dels que l’envolten, a anar més enllà de la imatge física, superficial. Habilitat tan necessària per als que, com ella, han de gestionar equips. Aquí hi ha una aclaparadora unanimitat entre els que han coincidit amb ella en la docència, la política o la vida personal: té el tarannà d’algú sempre disposat a escoltar, conciliadora, equànime i amb sentit de la justícia. Ferma però comprensiva; accessible encara que d’entrada exhibeixi aquest caràcter reservat propi de la gent de muntanya.
I si, no ja l’hàbit, sinó les aficions, fan el monjo, en el seu cas diuen que l’atracció per la muntanya, la pràctica de l’esquí de fons i el randonnée casen molt bé amb una ànima introspectiva, observadora i reflexiva.