La vida, al carrer
Temps era temps, com cantava l’altre, que els que encara no havien sortit de l’ou es passaven tot el dia al carrer. Temps de canalla feliç que la nit de Sant Joan arreplegava casa per casa fustes per a la foguera que cremaria a la revetlla. O que es construïa un camp de futbol amb restes que s’anava trobant per les obres i batejava la instal·lació com el Maracanà dels gitanos. Temps era temps d’estar-se tot el dia al carrer amb els nens del barri. Aquesta va ser la infantesa –entre molts altres– de Xavi Burgos (Andorra la Vella, 1968). Amb uns anys iniciàtics com aquests era pràcticament matemàtic que hagués d’acabar enrolat en pràcticament qualsevol activitat, festa, entitat que s’aixoplugui sota el concepte de cultura popular, de l’esbart d’Andorra la Vella als fallaires, de la cavalcada de Reis –vint-i-cinc anys involucrat– al Pessebre vivent. On, adverteix, va ser la seva parròquia la pionera, encara que després Escaldes-Engordany sabés conservar-ho.
Aquella va ser la infantesa del fill del sabater del barri –en Josep, un home arribat d’Os de Civís quan encara era un infant– i la Joana, una tarragonina a la qual van col·locar de ben nena amb la família, a l’hostal Cisco de Sans. “És bastant normal que tot això es vagi perdent amb el temps, és llei de vida”, reflexiona, tot i que també flaira certes ànsies de la gent per reviure aquella vida de barri, aquells sopars al carrer amb els veïns, aquell “gaudir del que és immaterial”, diu.
El punt àlgid d’aquesta trajectòria vivint la cultura popular van ser, per descomptat, els quatre anys que va tocar aixecar i defensar la candidatura perquè les falles, els focs del Pirineu, fossin reconegudes per la Unesco. “Que no va ser un camí de roses ni de bon tros”, adverteix. Encara que les parts més complicades prefereix deixar-les a la foscor, si més no de moment. “No li vam deixar ni explicar-les a l’Albert Roig al seu llibre.” Però ja es pot albirar que els negocis que impliquen diferents administracions, diferents estats, estan forçosament plens d’esculls.
S’hi van sobreposar amb una dieta no apta per a totes les artèries: cada cop que viatjaven pels pobles del Pirineu es va imposar com a esmorzar de ruta un plat d’ous ferrats amb bacó i mel. No va ser això, però, el que li va posar uns quilets a sobre, assegura, sinó que durant tot aquell temps no li va quedar gaire temps per practicar esport. Un àmbit on sempre ha estat també molt actiu, del futbol sala –va passar per diversos equips, va formar part de directives, va cofundar aquella revista, Tot futbol-sala, que va aconseguir publicar-se un parell d’anys– a la bicicleta.
Que es convertís en president dels fallaires –ara ja no: ha cedit el relleu– forma part de la lògica natural de les coses: també va formar part del grupet entestat a recuperar-les. En jornades no exemptes d’ensurts: el primer any les capes estaven confeccionades amb sacs de cafè lligats amb cordill a la cintura; altament inflamables amb les espurnes d’aquella mena de quitrà que desprenia l’escorça cremant-se. Sort que el sometent els havia deixat material per anar apagant flames al seu pas. Amb tot, el tendal d’alguna botiga va perir. Van ser anys difícils perquè en acabar la festa deixaven enrere tot un reguitzell de queixes.
Professionalment, Burgos fa trenta-dos anys que està vinculat al comú. Passant per tot arreu: de manador a cap de l’administració de tributs i deutors. Amb uns inicis laborals per recordar: a ell i altres joves de la parròquia els va enrolar l’aleshores consellera d’Esports Mercè Bonell –Mercè Parrots– per a petites feines un any que desembarcava el Barça al país. “Entràvem al Park Hotel al costat de Maradona, érem l’enveja de la resta”, recorda.
Amb tot, ell és merengue de tota la vida. “A mi no m’agrada la manera de pensar dels culers, allò que tot el que es fa és per perjudicar-los”, afirma aquest paio d’aparença tan tranquil·la. “No, jo no dic les coses per generar polèmica, però soc transparent i dic les coses com les penso, agradin o no”. Con un par.