'All'alba vincerò'

Relaten fonts ben informades que ja a la preadolescència era un jove que dormia poc: no era gens estrany que a les quatre o les cinc de la matinada es despertés amb ganes d’iniciar l’activitat diària. Constrenyut a no fer activitats sorolloses per no molestar els pares i els dos germans, es va acostumar a dedicar aquelles hores incertes a la lectura. Els hàbits així adquirits tan d’hora són difícils d’erradicar i no és gens estrany que els col·laboradors es trobin de bon matí ja amb un gruix de correus electrònics redactats abans que surti el sol i els operaris instal·lin els carrers de les ciutats. Empès possiblement per la promesa que All’alba vincerò!, alguna vegada se l’ha vist entrar al despatx a hores molt primerenques. Per sort, els vigilants són gent espavilada i mai no l’han pres per un intrús.

Eric Jover, actual ministre de Finances i Portaveu –cartera que assumeix després de passar per Educació–, és un enamorat de la política. Des de sempre, des que entaulava llarguíssimes i acalorades discussions amb el pare al voltant del paper dels homes públics. Debats encesos en què continua embarcant-se per defensar una activitat sovint injuriada.

Potser una passió, la de dedicar-se a la cosa pública, que entronca amb l’arrelament a la seva parròquia, Escaldes; o millor dit, amb Engordany, el lloc que el va veure fer els primers passos i on se sent fortament lligat.

Jover és fill d’una de tantes famílies que van arribar a Andorra per llaurar-se una vida. El pare ho va aconseguir en el sector dels formatges: era ben conegut al país com el venedor de La vache qui rit, títol patern que la família ostenta amb orgull.

Els avis materns van ser masovers de la Casa Blanca de Segudet. Però en una etapa de penúries econòmiques al país van fer via cap a Montserrat amb tota la família, on es van posar al servei dels monjos: una part com a pagesos, l’altra fent tasques domèstiques. La branca paterna ve de la ciutat de Barcelona, del barri antic, on tenien un taller de sabateria. També van ser les circumstàncies econòmiques que els van empènyer cap al Principat. Els pares de l’actual ministre es van conèixer al cos de dansa de l’Esbart Santa Anna.

Si la lectura ocupava les primeres hores del dia, altres aficions s’escampaven per la resta de la jornada: les motos i els cotxes, d’una banda, i l’afició a la muntanya, de l’altra. Buscant encara avui fer-la compatible amb tasques de govern i família, no és difícil que surti a fer raquetes pel coll d’Ordino quan els nens són al llit, o de matinada. Qüestió d’adaptar-se a la realitat.

Aquesta qualitat, la de treure partit d’allò que té a mà, és el que en destaquen els col·laboradors. Allò, diuen, de practicar la filosofia xinesa en què el mateix caràcter pot referir-se a la crisi o a l’oportunitat. És “positiu, positiu, positiu” per recollir-lo literalment de boca d’algú molt proper. Cosa útil quan s’ha hagut d’ocupar d’un ministeri que, com el d’Educació, ha de lidiar amb tres sistemes, sovint buscant la quadratura del cercle. Probablement a l’hora de resoldre problemes li hagi vingut bé l’afició que també té als jocs d’estratègia. És un home racional, aficionat als reptes, que no s’angoixa davant un problema, sinó que l’espera amb cert goig per disseccionar-lo i buscar-li una via de sortida. Dit d’una altra manera, li va la marxa.

Els interessos juvenils s’havien orientat sempre al vessant científic, potser emmirallant-se en els germans: el gran, informàtic, va entrar al cos de policia fa tant de temps que es fan bromes dient que l’edifici es va aixecar al voltant del lloc on ell seia. L’Èric va optar per l’enginyeria química i com a doctor en Química Mediambiental va començar a atansar-se a la gestió pública: va conèixer de prop la política comunal quan els feia d’assessor.

Política i família a banda, el dibuixen com a home de vida discreta i feliçment avorrida. D’aquells per als quals serveix l’adagi que a qui matina... té son a les tres de la tarda. Una migdiada és el modest luxe que a vegades es pot permetre.