L'aventura constant
ACarlos Verona (San Lorenzo de El Escorial, 1992) de petitó l’obsessionava la neu. Aquelles comptadíssimes vegades que es decidia a caure per la serra madrilenya el nen no aclucava l’ull en tota la nit, i no sols perquè era una promesa certa de saltar-se un dia de rutina escolar, sinó perquè el fet mateix de veure nevar era motiu de fortíssima excitació. “Potser era un senyal del futur”, aventura amb un deix d’ironia. Avui, instal·lat a Andorra des de fa un lustre com a part de la munió de ciclistes que han triat el país per viure-hi, el blanc element segueix exercint la mateixa fascinació. “És cert que en alguna ocasió és un impediment”, coincideix, però sortosament per a ell no és la neu adversa que diria l’escriptor, sinó una neu que el convida a tardes de repòs, en una època de l’any que els entrenaments són suaus.
La neu, no obstant això, funcionaria per a ell com a figura metonímica d’un interès més vast per tot el que soni a espais oberts, a naturalesa. No sap què hauria pogut ser de no dedicar-se al ciclisme professional, “però segur que mai no m’hauríeu vist tancat en una oficina”, afirma. Verona és fill d’una funcionària municipal i d’un pare amb formació de biòleg i vocació empresarial, amb negocis relacionats amb la gestió del medi ambient. Fins i tot va dirigir una granja d’oques.
Aquell marrec criat entre muntanyes (San Lorenzo és un poblet petit, recorda) va recalar en el ciclisme “quasi sense voler”. Com sol passar, pedalava amb els amiguets fins al poble veí. “Tenia un costat d’aventura.” Encara que la imatge que té gravada és la del dia que La Vuelta, amb tota l’espectacularitat que l’acompanya, va passar pel seu poble.
Eren temps en què no sabia què volia ser. “Bomber al matí i pastor a la tarda”, riu. Que la vida acabaria circulant sobre dues rodes ni se li havia passat pel cap. Però amb tretze anys es va inscriure al club de ciclisme de Villalba, el poble del costat. Pedalant, pedalant, es va anar perfilant el seu futur. “Vaig ascendir al que en futbol seria la Tercera Divisió”, explica, amb divuit anys i sense passar per la categoria amateur com seria de rigor. “És cert que aquí la meva trajectòria surt del que és habitual i que des de ben jove vaig tenir l’oportunitat de treballar al costat dels grans, de gent com [Alejandro] Valverde”, reconeix. Va entrar a formar part del Burgos 2016-Castilla y León. Després vindrien el belga Ettix-Quick-Step i l’australià Orica-SCOTT, abans d’ingressar a les files del Movistar. Passos trufats de bons records, però que encara recorda amb la mateixa excitació que en el moment que els va viure: el principal, aquella trucada de l’equip belga interessant-se per un jove talent al qual va citar per a l’endemà aquí al costat, a Font-Romeu, on entrenava. “Era una trucada que no m’hauria esperat de cap manera i que a dia d’avui encara continua sorprenent-me”, assegura.
La vida sobre dues rodes ha estat tan plena d’aventures com li havia promès aquell desplegament de La Vuelta espanyola passant per la porta de casa. “M’ha ofert la possibilitat de conèixer gent molt diferent, de viatjar i de conèixer els cinc continents”. Una aventura que continua “i que segueixo gaudint cada dia, perquè cada dia és totalment diferent, cada dia tinc una motivació nova, cada vegada que acaba una carrera ja penso en la següent, és una vida molt dinàmica”. El ciclisme no és un esport, és un modus vivendi.
“Arribarà un dia que haurem de canviar de terç?”, es pregunta. Potser. Potser recuperarà la publicitat i el màrqueting, que és la carrera que va cursar a la UOC mentre estava al centre d’alt rendiment de Sant Cugat. Potser es decantarà per la cuina, emulant la germana, Marta, guanyadora a Masterchef? “El futur em sembla llunyà. Encara que mai no se sap si serà d’aquí a un any o d’aquí a deu. Quan arribi ja hi pensarem.”