A la frontera, és clar
Si és temptador per a qualsevol biògraf reputat caure en la recerca de causes primigènies que expliquin una trajectòria vital, més difícil resultarà desempallegar-se de tal seducció a un mediocre redactor de perfils. Així que caiguem en la provocació de quatre grapes: si Claude Benet (Bourg-Madame, 1950) es va endinsar en la recerca d’una Andorra que va ser terra de pas, en les rutes per on fugien evadits, espies i gent de tota fortuna durant la II Guerra Mundial, és perquè ell mateix se sent un nen de frontera. I perquè va créixer enmig dels tabús, dels temes a penes parlats en veu baixa pels adults. “Recordo que parlaven de coses obscures, de llocs que no reconeixia, i em va esperonar la curiositat.”
Com el país on va créixer, és fruit de nombroses confluències. La línia materna és la que viatja des de Bourg-Madame fins a Andorra, passant per la Cerdanya. En terra ceretana és on l’avi, Pere Mas, es dedicava a buscar la felicitat conreant el seu jardí, seguint el consell de Voltaire.
A l’hora de resseguir la línia dels Benet, l’historiador –a banda de professor de llengües, empresari i exministre (entre altres coses)– confessa deixar-se portar tant per la fantasia i el desig com per la documentació i proves fefaents: va aconseguir remuntar la línia genealògica fins pels volts del 1600, però abans veu (o desitja veure) indicis d’avantpassats perseguits per càtars. “No ho tinc clar, però per la zona de Carcassona el cognom Benet es repeteix sovint en aquest context del catarisme.” Una filosofia “amb la qual combrego bastant”.
Potser no va desencaminat en la hipòtesi i són els avantpassats els que li han transmès certa tendència a saltar a la foguera (si ens permets la ironia, Claude): en els últims anys s’ha convertit en quasi ferotge adalil de causes que semblaven perdudes, com la batalla per la restauració del Fargo. Peti qui peti, assumint crítiques i possibles antipaties generades.
Entre els hipotètics càtars i la instal·lació a Andorra, però, els Benet del passat van fer un llarg periple: el besavi, nascut ja en un poble a prop dels Alps, va ser gendarme, i l’avi, inspector general dels correus francesos a l’Àfrica. La següent generació ja és la que es va instal·lar a Andorra, el 1957, per obrir un comerç en aquell territori, aleshores també una mena de no man’s land, que eren els terrenys entre un Escaldes que acabava amunt i una Andorra la Vella que no hi arribava. Als marrecs de la zona –“a nosaltres ens deien els de cal Claude: portàvem el nom de la botiga en una Andorra de noms de casa”– els apedregava la canalla d’una i altra banda. Amb resposta contundent, és clar.
En aquella època també va començar a transitar país amunt i avall –i després a fer incursions cada cop més lluny– en bicicleta. “Quan es considerava que era cosa de nens pobres, de pelacanyes, de criatures retardades.” Ell va anar a la seva i avui es congratula que aquella afició primerenca i mal compresa el fes esdevenir una mena de predictor de futur: a l’etapa com a ministre de Turisme (2009-2011, al bienni socialdemòcrata) va poder facilitar les gestions a Purito Rodríguez per instal·lar-s’hi, explica, i obrir camí al que va venir.
La política va ser una conseqüència de la implicació social, la voluntat associativa. “Et venen a buscar i acceptes perquè penses que hi podràs fer coses”, argumenta. Després la realitat s’imposa, “i ja entens que entre el que diuen i el que fan no hi ha precisament una alineació de les estrelles”.
A Benet (Claude a excepció de l’etapa ministerial, que es va reconvertir en Claudi) Andorra el va angoixar una mica en recalar al país, de petit, per l’estretor de les valls. Ara, assegura, li passa el contrari, i necessita el confort i la seguretat dels horitzons propers. És clar que no tan propers com els murs de l’internat on es va passar una part de la infantesa, a Perpinyà. Després acabaria la formació a Montpeller: filologia anglesa. “Potser perquè era l’època de The Beatles i m’agradava la llengua, què sé jo, sempre hi ha moltes raons” El que tenia clar és que volia obrir la seva pròpia escola. “I no va ser fàcil, perquè a l’època es considerava que tot havia de ser públic.” Ho va aconseguir com la resta de coses: suant en l’ascensió, pedalant.