Escrit a la sang
Irina Robles (Barcelona, 1983) es diverteix explicant que a l’entorn familiar la casualitat ha volgut que tots els cognoms designin arbres: ella mateixa és Robles Oliveras i entre els més propers, diu, hi ha freixes, alzines i altres espècimens de vida vegetal. També hi ha antecedents artístics –uns rebesavis materns que encapçalaven una d’aquelles troupes teatrals que itineraven de poble en poble i que fins i tot van arribar a creuar l’Atlàntic: ara hi tornem–, però el cas, assegura l’actriu, directoral i docent –dirigeix l’escola L’Animal– és que en la seva dedicació al teatre no pesa tant la sang com el trajecte que es va traçant en la vida.
El primer contacte de la Irina amb els escenaris va ser primerenc, però motivat pel desig dels pares que una petita més aviat tímida i introvertida s’obrís al món, millorés les habilitats socials. Tenia nou anys i de seguida es va veure sola en un escenari –la resta d’alumnes eren molt més grans i li van buscar una proposta a mida– amb Antaviana. Que a més ja d’entrada es trobés amb algú com Pere Tomàs va acabar de ser determinant per al futur.
Però tornem al passat, com havíem promès, als antecedents familiars, als baguls plens d’estranys vestits i arraconats per casa amb què sempre va conviure. Van pertànyer als rebesavis, el Carles i la Maria, que després de recórrer els camins de la península amb una companyia d’òpera i sarsuela el 1911 es van embarcar per fer les Amèriques. Ells i tota una companyia prou extensa, una trentena de persones entre coristes, cantants, còmics, sastres, perruquers, maquinistes, etcètera, que van viure una travessa penosa: els va atacar una epidèmia de la febre groga que es va endur dos mestres d’orquestra i un dels actors. Desembarcats a Iquitos, el Perú, el 24 de desembre estrenaven al Teatro Alhambra El conde de Luxemburgo.
Però a la genealogia de la nostra protagonista la relació amb les arts no queda aquí, així que no es pot descartar que el destí estigui més escrit a la sang del que ella pensa. El seu besavi és el dibuixant Emili Freixas, considerat un dels grans pioners de la historieta a Espanya. I un altre Emili Freixas, oncle avi en aquest cas, va ser doblador de cinema: va posar veu al lloro paraigua de Mary Poppins. L’àvia Margarita, per la seva banda, va fer radioteatre (la Irina l’ha recuperat encara per a alguna experiència recent) i la mare es mou pel terreny de la pintura i l’artesania. Amb botiga estable i, potser seguint l’estela del passat, també movent-se de fira en fira.
El vessant diguem-ne més prosaic el posa el pare: empleat de banca. Professió que va ser la que portaria la família a instal·lar-se a Andorra. Més endavant la família desfaria el camí, però la Irina ja es quedaria al país on va arribar amb prou feina quatre anyets. Recorda una infantesa molt alegre a Sant Julià de Lòria i haver format part de les primeres generacions que van passar per l’Escola andorrana. Després, la secundària a Santa Coloma. En barracons.
Eren temps en què les idees de futur oscil·laven entre ser antropòloga, arqueòloga o biòloga marina. Tot allò que sonés a descoberta. Encara que finalment el que va descobrir són els escenaris. Les amistats que es van forjar, i perduren, dins del que podríem considerar la segona fornada de gent del teatre i l’audiovisual al país –gent com l’Hèctor Mas o Jessica Casal–.
Formada a l’Institut del Teatre (després de passar pel Col·legi del Teatre), podia haver-se guanyat les garrofes a Catalunya –la primera feina regular van ser les funcions de cap de setmana al teatre Principal de les Rambles–, però només acabada la carrera ja es va muntar aquella versió andorrana d’Un tramvia anomenat desig, dirigit per Ester Nadal i amb Pepa Plana, i el camí es va començar a dibuixar en direcció cap a casa. D’aquella experiència en va derivar una altra d’inesborrable, diu: els projectes solidaris a l’Àfrica amb Pallasses sense Fronteres.
I l’ofici la manté ocupada del matí a la nit: no tan sols pels nombrosos projectes en què s’embarca, sinó per la condició de jove empresària que ha de treure endavant el projecte. No li queda temps per a cap afició. En tot cas, sortir a caminar per la muntanya, a respirar, que és mitja vida.