Olor de benzina
No se li acut al mediocre redactor una altra manera d’explicar-ho que recórrer a una imatge evident i absolutament mancada d’originalitat: la vida de Joan Vinyes (Andorra la Vella, 1969) fa olor de benzina. És que a casa, reconeix el pilot, des de la primera infància ha sentit parlar de motor. A qualsevol hora, tot el sant dia. Gens estrany: van ser els pares precisament qui van inocular en el fill –de fet, en els dos fills: la germana, Amàlia, també corre– el virus dels cotxes i les carreres. “És com una droga. T’encanta. T’apassiona.”
Parlar d’asfalt, de ral·lis, en el cas del pilot i empresari és parlar de família. I parlar d’infància en el seu cas és parlar de cotxes. “Ja el pare i la mare feien carreres. Ell la va fer aficionar a ella i jo me’n vaig aficionar veient la passió que ells sentien.” Anava a entrenar amb el pare i coneixia a pams les carreteres abans d’aixecar un pam per sobre del quadre de comandaments. “En tinc molts records de petit, com el 1986, al Campionat d’Espanya de muntanya, que vaig pujar amb el contrincant, el Joan Fernández, un bon amic de la família.” El pare li demanava que li fes d’espia i Fernández l’advertia que no expliqués res al pare. “Però entre ells hi havia molt bona relació. Tot era molt familiar, molt divertit.”
Vinyes, fill de casa Casadet, tampoc s’aparta gens de l’olor de benzina quan busca records de l’adolescència i joventut. Vivien a can Diumenge i la colla “anàvem tots bastant cremadets amb les motos”. Amics dels “quatre xalets” que aleshores hi havia per la zona, que als dotze anys passaven de jugar amb l’Scalextric a les golfes a la moto per fer enduro i trial. “Havíem de buscar-nos bastant la vida, no és com ara, que hi ha escoles” per a la formació de pilots. És clar que a canvi tenien la llibertat de campar per moltes zones on avui està estrictament prohibit aventurar-se, començant per la vall del Madriu.
És clar que la vida imposa obligacions segons el moment i la dels primers anys és la d’estudiar. Va passar per les aules del Sant Ermengol i, en acabar, va marxar cap a Barcelona per estudiar Empresarials. Ho va deixar al segon any. “Em costava molt, era un esforç massa gran i no hi hauria arribat”, pensa. Tenia el cap en una altra banda: l’acabava de fitxar Audi per al seu equip i la competició tirava molt més que l’aula. L’objectiu, és clar, era que s’acabés fent càrrec dels negocis familiars, cosa que de totes maneres ha acabat fent. Ja fa quinze anys que s’hi dedica. “Sort que la feina em deixa l’opció de combinar-ho amb les carreres.” És on té el cor i una activitat que li serveix “per evadir-me”. Compara el món dels negocis i el de les carreres i conclou que “la vida no és tan justa, l’esport és més sa que l’empresarial, no hi ha tantes enveges ni la gent mira sols per si mateixa”. Vaja, que la vida real és molt menys esportiva.
Vinyes, que actualment competeix en el Campionat d’Espanya de ral·lis, té ja a les rodes una trajectòria on suma títols com el Campionat d’Espanya sobre terra en la categoria de dues rodes motrius (2001) o el subcampionat d’Espanya el 2007. “Quan guanyo sento que és un premi a la feina ben feta”. Si perd “m’ho prenc malament si no ho he fet bé jo, això frustra; si és que n’hi ha un altre de millor, aleshores toca acceptar-ho i saber perdre”.
Entre els millors moments recorda el primer: a la segona carrera on competia, una pujada al Montseny inclosa al Campionat d’Europa, va quedar sorprenentment segon del grup i primer a la seva categoria. “Ni m’ho creia perquè anava en un cotxe mal preparat.” El record més amarg és evident per a qualsevol que hagi seguit la seva trajectòria: l’accident patit el 2005 a Avilés. Una sortida de pista, un dipòsit rebentat i un incendi, del qual va sortir més o menys il·lès però el copilot, Xavier Lorza, va quedar molt greu. “És clar que és la part lletja, la que et fa repensar si val la pena.” Però un cop refet del cop, conclou, “al final et dius que el risc no és tan elevat, que vas molt preparat; és més perillós sortir a la carretera un dia qualsevol”.
I la nissaga de corredors Vinyes augura continuar. Per via femenina. No només corre la germana. La filla petita, amb set anys, ja comença a mostrar afició. “Em sembla perfecte que comenci a caure el mite que és un esport masculí.” El futur ja és aquí, doncs.