Un pas rere l'altre

Diu la vox populi que quan algú ensopega amb un gallec en unes escales mai no li quedarà clar si estava en trànsit cap amunt o cap avall. És una altra manera de fer-se l’andorrà. Estereotips a banda, els gallecs protagonistes de l’èxode històric han demostrat arreu ser gent esforçada i laboriosa que ha picat molta pedra pel seu futur i, de retruc, el del lloc que els acollia. Aquest corrent de persones cercant feina i oportunitats va portar els pares de Víctor Filloy Franco a establir-se al Principat ara fa cosa de mig segle. Van arribar cadascun per la seva banda per trobar feina ella a l’hostaleria i ell a la construcció; aquí es van trobar per formar una família i, amb el temps i la constància, complir el somni de progressar: aixecar una empresa pròpia, dedicada a la construcció, que va funcionar durant dues dècades, fins a l’última crisi.

L’avui ministre d’Afers Socials, Habitatge i Joventut va néixer el 1973, a la clínica del Doctor Vilanova. I per aquelles places i carrers, amb epicentre a Príncep Benlloch, va transcórrer la seva infantesa. A la Baixada del Molí i Prat de la Creu, quan no eren més que prats i camins que solcar amb la bicicleta durant els estius. Quan queia la neu l’aventura era més gloriosa: el pare remolcava els trineus dels germans amb el Volkswagen Escarabat Comella amunt perquè llisquessin avall en salvatge llibertat.

Va iniciar l’escolarització a la maternal que hi havia al costat de l’església de Sant Esteve i va seguir cap al Lycée. En aquells anys, amb el pare dedicat a la construcció, es veia en un futur convertit en arquitecte. Després la vida el va portar cap a l’administració d’empreses –via una formació professional–, que és un altre camí, encara que no absolutament divergent, perquè amb el temps seria director gerent de l’Associació de Contractistes d’Obres.

Però fins arribar aquí falta un llarg camí laboral. El va començar com a conductor d’ambulàncies per a la Creu Roja, un ofici que va deixar per convertir-se en director de socorrisme de l’entitat. El 2003 li va sortir al pas una bona oportunitat: Pere Cervós, aleshores ministre d’Educació, li va demanar col·laboració per encarregar-se de tot l’apartat relacionat amb els voluntaris –captació, formació i organització– dels Jocs dels Petits Estats. Van reclutar 1.350 voluntaris, exhibeix encara amb orgull. Uns anys que considera enriquidors –“va ser molt potent tot aquell moviment social, encara que tenia aquell costat difícil d’aconseguir el compromís de la gent a canvi de no res”–. A banda, li van deparar una nova oportunitat: Juli Minoves, en aquell moment ministre d’Afers Exteriors, el va fitxar per al nou departament de Cooperació Internacional i Ajuda al Desenvolupament.

La carrera a l’administració de qui va començar amb els joves liberals va continuar assumint la secretaria d’Estat d’Esports entre el 2007 i el 2009 i ara, després d’un parèntesi prolongat, el ministeri. Feia temps que estava desvinculat de la política activa, així que assegura que la trucada de Jordi Gallardo va caure com una sorpresa absoluta. Amb cinc hores per rumiar-s’ho. “Més que res, consultar-ho amb la família, perquè suposa desaparèixer pràcticament durant quatre anys.”

No més. Assegura. Un cop “feta la teva funció, millor que acabi” i tornar a la vida civil. “Entenc que la política ha de ser una ocupació passatgera, no una forma de vida”, afirma. “Jo crec que hauré complert, fins i tot em vaig presentar a comunals i nacionals”, en algun cas en unes territorials com a número dos de Conxita Marsol.

Culminada l’etapa podrà tornar a la vida diària, inclosos esport i aficions –es va convertir en instagramer amb un bon grapat de seguidors–. I el relleu li segueix els passos: el fill petit assegura que vol ser cap de Govern. Vigili, senyor Espot, que cada dia creixen més ràpid i venen trepitjant fort.