Any nou, vida nova
El que ha fet Mireia Codina (Sant Julià de Lòria, 1972) és allò que se’n diu arribar i moldre. Riu –com fa sovint, diuen els que la tracten de prop– i reconeix que sí, que tot i que sempre ha estat implicada en la vida social i cultural laurediana mai no havia vist tan clar el moment de fer el salt a la política activa com quan Josep Majoral va estirar d’ella. Encara que ja barrinava des de feia temps que tard o d’hora s’hi llançaria. I a la primera ha estat la vençuda i ocupa la cadira de cònsol menor de la parròquia. “M’agraden els reptes”, assegura, per confessar a continuació que no hi havia cabòria que li tragués el son fins ara: “No sé per què, però des de la campanya que les quatre del matí deu ser el meu moment d’inspiració” perquè és en aquesta hora complicada que es desperta per posar negre sobre blanc idees i dubtes. Coses de debutants i enamorats primerencs: a la il·lusió i emoció dels primers encontres s’afegeix la confusió i l’embull de novetats.
Codina és filla d’una família molt implicada al poble per totes bandes: des de ben petitona la mare –la Pepita Lucas, que va ser responsable de l’escola d’art– ja la va encaminar cap a l’esbart. Més tard seria la colla d’amics la que la portaria cap al teatre, per descomptat que passant per on van fer els primers passos teatrals quasi tots els actors amateurs i professionals del país: Els Pastorets. Primer fent de suport en vestuari i maquillatge per ascendir de Farigola a ajudant de direcció. Després d’uns anys, el 1997, van voler transitar camins nous i van posar en marxa La Cia. És Grata, amb debut de la mà de Roger Pera en la primera funció, Quina vida!
Com en l’endevinalla de la gallina i l’ou seria difícil establir si el tarannà rialler de Codina va influir en la tirada de la companyia a la comèdia o a la inversa. El cas, diuen els companys de fatigues teatrals, és que tots plegats es van fer un bon fart de riure. És una dona extravertida, expliquen els bons amics, a qui li agrada fer feliç qui té al voltant, “una marassa que arreplega tothom i que estira del carro”, perquè, asseguren, no sol defugir responsabilitats i “és la primera a afrontar problemes i proposar solucions”. Un bagatge necessari, és clar, per al repte que ara assumeix.
La recent estrenada cònsol menor laurediana és la segona de quatre germans. Les arrels familiars s’endinsen en terra laurediana –a cal Massalins– i s’estenen cap al sud: la mare va arribar amb dotze anys des de Berga i l’avi patern, des de Castellciutat. Si amb la mare està lligada pel fil de la cultura és el pare qui va tenir protagonisme a la vida política: Marc Codina Travesset va ser conseller general pels volts de la dècada dels vuitanta.
Aquesta veta d’implicar-se en la vida social de la parròquia l’ha conreat també com a catequista. És una família molt compromesa, assegura mossèn Pepe Chisvert, gent altruista que un dia ajuda a fer tasca social o muntar el pessebre i un altre te la trobes fitxada com a grup d’animació en un casament a Tarragona.
Però la “passió i vocació” de Codina ha estat la docència. D’aquells interessos que neixen ben aviat i creixen amb l’individu perquè no recorda haver somiat ser cap altra cosa des dels jocs infantils de mestres i alumnes. Va sortir per la branca d’FP per formar-se a Manresa per treballar en jardins d’infància i d’aquí va seguir cap a Magisteri, titulació que va obtenir a la Blanquerna barcelonina. Els últims 26 anys els ha dedicat a la docència: va guanyar les oposicions a l’Escola andorrana, on va transitar per tots els nivells i diferents centres, fins a dirigir el centre de la Massana, amb un breu parèntesi per obrir un centre propi, especialitzat en alumnes amb dislèxia i TDAH.
Passions, vocacions i aficions hauran de fer-se a un costat temporalment, es tem. Però quan necessiti oxigenar el cervell dels neguits nocturns i les obligacions diürnes confia que podrà seguir escapolint-se els caps de setmana per practicar esquí de fons. Per la Rabassa, naturalment.