Pintar sense remei

Només tenia tretze anys quan va vendre el primer quadre: a penes deixant enrere la infància ja tenia clar Francisco Sánchez que era l’espai bidimensional de la tela, la quartilla, el tros de paper, el que li marcaria la vida. Tornem a la primera obra venuda: havia sortit a pintar els paisatges de Prat de la Creu quan se li va apropar el propietari d’una de les poques cases que aleshores s’hi aixecaven. “Què em demanes pel quadre?”, li va preguntar. I el marrec –“que era tímid, però no ximple”– li va dir que cinc mil pessetes. Feta la transacció va marxar cap a casa més content que un gínjol. “La mare es va posar tota orgullosa. Això sí, les cinc mil peles se les va quedar ella.”

Eren els primers passos d’un dels pintors que engreixen la nòmina dels pioners al país, amb els Sergi Mas, Duarte o John Morrison. El que seria primer representant d’Andorra a la Biennal de Venècia –el 2011, amb Helena Guàrdia– havia començat ensenyant les obres primerenques instal·lant una paradeta a la plaça Rebés i protagonitzant, amb només quinze anys, la primera exposició: a la galeria Sangrà, l’única de l’època, fa ara quatre dècades. Es va colar en una inauguració per poder parlar amb el director, que probablement divertit amb la gosadia del xicot el va convidar a mostrar-li el seu treball. El va sorprendre tant que li va obrir les portes per ensenyar els 21 quadres de la primera exposició pròpia.

Sánchez va néixer a Montehermoso, província de Cáceres, al 1962. Un any després, els pares van enfilar cap al País Basc i set anys més tard la família es va instal·lar a Andorra. Té encara vívida a la retina la primera imatge del país, l’impacte de les muntanyes que es tancaven sobre ell “com si estigués entrant a un túnel”. Aquella impressió està present en els paisatges impossibles que plasma incansable. També en l’imaginari del pintor queda petja dels viatges en tren que feia sovint amb la família, des del caserío on vivien, als afores d’Irún, a Biarritz, on el pare havia trobat feina.

Sánchez és d’aquells artistes precoços que, amb una facilitat innata per al dibuix, sempre han tingut el llapis a la mà, des del col·legi, on li demanaven decorar els passadissos a la mili –cavalleria, a Melilla–, on el destinaven a representar el regiment en concursos arreu. Algun cop amb visita al calabós inclosa: “A la nit, quan passaven revista i em van preguntar d’on venia vaig respondre ‘de visita turística’, quina ocurrència”.

L’habilitat per al dibuix li va reportar premis com el Penagos, el 1998, que el posa en una llista on també figuren Miquel Barceló o Antonio López. Més endavant, l’Inglada i Guillot, amb una obra exposada al museu de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi. “No, si de premis n’he guanyat uns quants, en el que no tinc sort és a fer calés”, es resigna. És clar, reconeix, tampoc no està gens disposat a fer allò que ven, allò que agrada al públic: “Allò que no surt de dins, que no és art pur, és fals i serveix de molt poc.” Així que persevera en la decisió que va prendre l’any 2000: fins aleshores s’havia guanyat les garrofes treballant amb el pare –pintura, però industrial, de brocha gorda–. L’univers pictòric de Sánchez es gesta en una ment que a la nit, explica, s’embarca en somnis lúcids. Somnis què? “No saps el que és? La capacitat de fer el que vulguis mentre somies perquè ets perfectament conscient que estàs somiant i pots actuar a voluntat”. És aquesta probablement l’arrel d’aquell aire inquietant que desprèn l’obra d’aquest home d’aparença tímida que pinta perquè no ho pot evitar.