Solcant les onades
Pocs són els elegits. Dins d’aquest grapat de gent sortada que atresora experiències reservades a una minoria hi ha la Fiona Morrison (Encamp, 1970): va transitar per uns Jocs Olímpics –a Atlanta, 1996– com a windsurfista i en virar definitivament cap a l’art li va tocar representar el país a la Biennal de Venècia el 2013. “He viscut coses molt maques, coses que t’omplen”, reflexiona. “Tot ho he fet sense forçar, deixant que les coses flueixen: com els rius, que quan troben moltes pedres canvien de direcció.”
Morrison va néixer a Encamp perquè els pares, un britànic i una catalana que es van trobar a Barcelona, es van enamorar d’Andorra. John Morrison, nascut al sud d’Anglaterra però amb arrels escoceses, va recalar a la capital catalana als anys seixanta. Director d’una editorial, va coincidir amb Montserrat Porta, que treballava a una agència de publicitat. Després de sis mesos de festeig es casaven i, enlluernats amb les muntanyes pirinenques que havien pujat a trepitjar i fotografiar, decidien instal·lar-s’hi. Tots dos es van convertir en potents animadors culturals d’una Andorra necessitada de la seva empenta.
Amb el pare, un dels pioners de la pintura a Andorra, va aprendre l’ofici Fiona. Sentia una curiositat infinita pel taller que manifestava en preguntes incansables. “Vols que dibuixem?”, li proposava el pare, i plegats es posaven a fer exercicis útils per al futur: ara traça figures amb els ulls tancats, ara amb la mà esquerra, ara sense pensar-hi. Tècniques de creativitat que actualment utilitza amb els alumnes als tallers que imparteix a la Universitat de Barcelona.
Mai, per tant, va dubtar cap a on orientaria el seu futur. No més enllà d’algun matís: es va encaminar cap a Belles Arts però per un “rampell final” perquè per poc va estar d’anar-se’n cap a l’arquitectura. És clar que a les aules no va durar gaire. Aquesta dona de parlar pausat i dolç treu el geni quan li escau i deixa bocabadats els que l’envolten amb alguns “rampellots”, confessa. Des de petita, des que a l’escola –l’espanyola d’Encamp– defensava el seu territori “amb pals i cops de peu quan calia” dels marrecs que s’hi volien imposar amb pretensions de petits aprenents de mascles alfa. “És que a casa al meu germà i a mi ens van educar d’una manera molt igualitària” i no suportava que fora no fos així.
Doncs a Belles Arts, acabats els primers cursos, va decidir plantar els pinzells acadèmics perquè no estava gens d’acord amb els mètodes d’ensenyament i les conclusions dels professors. Si més no, d’una part. Més profitosos, assegura, van ser els ensenyaments rebuts a l’escola Grisart, on va fer un cicle de tres anys de fotografia. “És quan vaig començar a trobar el meu llenguatge”. I ja en l’últim any se li van obrir les portes de la galeria Joan Prats. Era el 1996 i es decantava definitivament per l’art deixant de banda la carrera esportiva.
D’Atlanta havia tornat amb un regust agredolç: als entrenaments havia anat quedant entre les cinc primeres però en la primera regata oficial la van desqualificar (una sortida massa ràpida); això la va desconcentrar. Sumat a la falta d’entrenador que l’ajudés a recobrar l’equilibri i que les condicions de l’aigua i el vent van canviar, el resultat final va ser decebedor. Més endavant, entrenant-se de nou per a Sydney, va decidir penjar la taula de surf. Desavinences amb la federació, recorda, on ja no se sentia com quan es va incorporar, al 1992, de la mà de Josefina Borra.
Va agafar doncs l’onada de l’art, amb aquesta oportunitat que li brindava la Joan Prats i va iniciar una col·laboració amb la galeria que li obriria les portes dels millors tallers del moment, de Tàpies a Plensa, Perejaume o Guinovart. Tots van quedar retratats pel seu objectiu. Sobretot, un Tàpies que la va deixar accedir al seu reducte secret de Campins i a qui va retratar picant pinyons. O un Plensa que es va prestar que una grua aixequés una escultura per ser fotografiat envoltat per ella. “Són coses que duré sempre amb mi. Però saps quina és la meva millor obra?” Quina? “La Martina, la meva filla.”