Amb la motxilla i les xiruques
Camí de llegenda
Camí de Canòlich. Un camí que en altres temps havia servit als meners per baixar llenya i fer-ne carbó per a la forja. Durant tota l’ascensió, ens trobarem amb ressenyes de fusta il·lustrades amb la llegenda de Canòlich.
Camí de llegenda
L’any 1998, pel 775è aniversari de la trobada de la verge, el cònsol de Sant Julià, Miquel Vila, ens va encarregar de recuperar aquest antic camí desaparegut que en altres temps havia servit als meners per baixar lle-nya i fer-ne carbó per a la forja. Es va inaugurar el 30 de maig del 1999 amb motiu de la festa de la Mare de Déu de Canòlich i de la coronació d’aquesta.
La primera part del camí és molt costeruda. Durant tota l’ascensió ens trobarem amb ressenyes de fusta il·lustrades amb la llegenda de Canòlich i dibuixos de l’artista lauredià Roger Mas. És un camí orientat al nord, i per tant és molt agradable i fresc.
0 h 00’: sortim des de sota la ITV d’Aixovall, a 960 m. Creuem el pont del riu d’Os. Ens enfilem costa amunt entre l’espès bosc de pi roig i arbres caducifolis. 15’ més tard, passem prop de cort de Rossell, avui en runes, i invisible degut a la vegetació. 5’ més amunt, creuem per davant la font dels Meners i sembla que el camí es torna pla. Però no, continua pujant severament 300 m de desnivell fins a collet Purgat. Durant aquests 45’ de dura pujada, trobarem un bosc humit, ple d’abarsets, de gerds i de nabius.
1 h 10’: per fi collet Purgat! Si mirem cap al nord-oest podrem contemplar el pic de Salòria, de 2.789 m. A partir d’aquí, el camí se suavitza. Creuem una tartera de quars blanc, seguida d’una altra de mineral fosc. Al cap de 25’ de camí ondulat, arribem a collet Martí, una clariana amb un acollidor refugi i una font. Fem una curta baixada i trobem un cartell de fusta indicant la font de les Greixes, nom que ens indica que l’entorn és terreny de bolets (tanmateix, cal tenir en compte que al mapa d’Andorra aquesta font està marcada més endavant, just a la bifurcació de dos camins).
Ara ja ens trobem a la cota 1.400 m, i per tant apareix l’avet en abundància. Creuem un petit torrent, anomenat canal de la font de la Gallina. Més lluny hi ha una bifurcació de camins. Els dos porten a Canòlich. El de la dreta continua pla fins al torrent de la canal del Bosc, on s’enfila uns 200 m de desnivell pel Solà fins a la mateixa capella de Canòlich, per un itinerari marcat expressament l’any 1998 per evitar el camí de l’Avetar, que és un pèl més llarg però al meu parer, més bonic.
1 h 45’: així doncs, si a la bifurcació optem pel camí de l’esquerra (camí de l’Avetar), primer pujarem uns 30’ endinsant-nos en un frondós bosc silenciós i ombrívol entapissat de molsa i d’alts avets com pocs se’n veuen, digne dels mítics boscos encantats. Després el pendent se suavitza sempre enmig d’aquest bosc misteriós sortit d’un conte on, si no veiem un follet, podem veure fàcilment un cabirol (sempre que no fem soroll!). En 20’ més, ja ho tenim fet: amb l’esplèndida vista del bony de la Pica al davant, trobem la carretera asfaltada, just al revolt de sobre l’ermita de Canòlich. Baixem 5’ per la carretera fins a la capella.
2 h 40’: per tornar, baixarem per les escales de pedra del davant de l’ermita que porten al camí del Solà fins a Aixovall en 1 h 30’.
UBICACIÓ: Sant Julià
DURADA: 4 h 10’
DESNIVELL: 700 metres
DISTÀNCIA: 9,5 quilòmetres
DIFICULTAT: baixa
MATERIAL: bastons
CARTOGRAFIA: Nº 11 i 12, Muntanyes d’Andorra, Escala 1:10 000
WIKILOK: FAM-DA Camí de Llegenda
Camí de llegenda