Si ets més canalla i t'agrada l''electro'

Chabelita no pot ser cantant. No ho pot ser perquè no ho porta a la sang, perquè és adoptada. Com a molt, pot cantar ranxeres... I depèn!” -pontifica la Meri.

-Home, que la Chabelita és peruana... -li aclareix la Chari.

-Ja t’ho he dit: “I depèn!” -No admet rèplica, el judici està fet.

-Va, que no acabarem i això ho volen llest, com a màxim, per a demà la tarda.

-El germà, en canvi, sí que fa bé de Dj.

-Això és diferent, és més fàcil.

-Creus que vindrà a punxar aquí?

-Noooo... Ell és més de discoteca de Marbella o d’Estepona.

No, Francisco Rivera Pantoja, Kiko, Paquirrín etcètera no punxarà al nou local d’Engolasters. Els dos socis que l’acaben de muntar són d’una altra corda. Aquí vindran Dj dels que passegen per alguns espais menors del Sónar o, com a mínim, dels que Martí Sales parla a la pàgina LGBT del Time Out cada divendres: “Kika Lorace pretén dur el glam trash londinenc més canalla barrejat amb els hits més odiosos del moment” o “Si us va el rotllo drag, teniu la festa Plastic Dolls de la Kyra Shimai” o “Ferdiyei porta Dj internacionals amb la música realment interessant; i si ets més canalla i t’agrada l’electro, la suor, el maquillatge fosc i el frec a frec, la Ka és la teva.”

Inauguren divendres i el Pol i el Javi volen donar la campanada, ser la novetat de l’estiu a Andorra, pura inversió estrangera, desestacionalització turística, obertura exterior (i mental), amb un IGI del vuit per cent. El Pol ha deixat el banc –després del daltabaix era el millor que podia fer– i el Javi ha pujat des de Barcelona, on ja era un conegut empresari de la nit. No serà un local de petardeig barat, sinó la festa més sofisticada i estimulant del Pirineu.

Encara falta muntar dues barres. En tindran quatre: la general, de tot de tot, la dels mojitos –amb cambrers mulats que fan caure de cul–, la del cava i el xampany –l’equilibri sempre és l’equilibri en aquest país– i la dels gintònics. Vuit-centes vint modalitats diferents de gintònic. Trenta tipus de ginebra, quaranta marques de tònica, cinquanta fruites diferents per trossejar i posar-hi dins, trenta-cinc espècies asiàtiques, africanes, mexicanes.... fins i tot faran gel especiat. Els clients podran passar tranquil·lament la nit sencera només triant el tipus de gintònic que volen. Els indecisos millor que triïn mojito. Seran la referència, no en tenen cap dubte, això no ho superarà ningú.

A fora, gran terrassa amb piscina (més aviat simbòlica perquè aquí no té gaire sentit repetir la terrassa d’Eivissa) i gran mirador. A dins, tres zones. Una de dura –a dalt–, una de general –amb la pista de ball, escenari i passarel·la desmuntable– i una de discreta, discretíssima, amb entrada independent per un pàrquing soterrani. Serà per als dentistes casats que enganyen la dona. No és una categoria gratuïta, des que estudiava a Barcelona i es va embolicar amb un durant un temps, el Pol sap que, els digueu-li dentistes digueu-li el que vulgueu, casats que enganyen la dona –amb un home, s’entén– són multitud. Es mereixen un espai discret.

No ha estat fàcil arribar fins a avui, amb el local d’Engolasters a punt d’obrir. Una de les coses que creien que serien més complicades, passar la Dama de ferro per la duana, al final no ha comportat cap problema. La van pujar dins d’un camió ple de tamborets de disseny caríssims.

-I això què és? -va dir el guàrdia civil.

El transportista no ho sabia, no tenia ni idea del que portava allà dins.

-Deu ser una armadura medieval, però sense valor, d’imitació.

-Ah! La deuen voler per al Museu Nacional! -va comentar un altre transportista que feia el tafaner mentre esperava el seu torn amb els papers a la mà. Anava de culte, llegia la premsa ell.

El guàrdia civil volia tornar al Marca, havia deixat l’article sobre Cristiano a mitges i no volia perdre el temps. Li era ben bé igual la història de l’armadura. I la Dama de ferro va entrar a l’espai no comunitari sense cap mena de problema. Una cosa menys.

Estan nerviosos però satisfets, comencen amb bon peu. Moltíssima gent ha confirmat la seva assistència a la inauguració. El Joan, parella del Javi des de fa dos anys, no veu el moment de pujar a Andorra, enfilar-se dalt d’unes sabates de taló i ballar tota la nit. Faran desfilades damunt de talons com a l’Arena: “Les sabates són avorrides, els talons són divertits”, diu la publicitat. Ho necessita després del curs que acaba de tancar i dels preparatius per a l’Any Llull. Li han esgotat la paciència i la seva enorme capacitat de treball. Però valia la pena, el seu estudi sobre Lo Desconhort de Ramon Llull el situarà directament entre les primeres posicions del prestigi acadèmic mundial. Aguantar les crítiques i bromes de la seva germana –pagesa en una granja d’agricultura ecològica, sostenible que funciona de manera cooperativa i no patriarcal, a més de regidora de la CUP a l’ajuntament del poble– ha estat el més pesat.

-Tant esforç per fer durar la memòria d'un paio que un dia va tenir una revelació a Randa –en definitiva, un Bernardette Soubirous a la mallorquina– i es va entossudir a convertir infidels. Ell no escrivia per fer literatura, sinó per convèncer els infidels. Ja em diràs quin pirat havia de ser Llull! –va deixar anar així, pam.

No la podia suportar, no era possible que compartissin ni un gen amb aquella dona, era impossible. Llull li havia donat moltes satisfaccions. Feia un parell d’anys havia començat un article sobre Nabí i el metge li havia desaconsellat de seguida. Tenia un principi de narcolèpsia. Va deixar Carner i es va curar automàticament. Només havia estat un ensurt. El Javi tampoc entenia el seu treball acadèmic, però feia servir un to més amable, reien junts quan en parlaven.

-És que la universitat ha entronitzat un capellà excursionista del segle XIX i els paios més lletjos del segle XX -li havia dit rient. Repassava els títols que el Joan tenia damunt de la taula. Sol i de dol, Cementiri de Sinera, Quaderns gris i mirava les fotos dels autors Foix, Espriu, Pla... Mira que són malcarats i tenen cara d’antipàtics. Si algú escriu una obra alegre, què li fan?

I reien tots dos. Per força hi havia d’haver paios simpàtics, divertits i hedonistes que escrivissin en català. N’hi havia d’haver en algun lloc. Però tot això ara li és ben igual, pensa, mentre obre les capses de les sabates de taló. Kyra Shimai l’espera a Andorra. No serà petardeig barat, serà la festa més sofisticada del Pirineu.