La carrera de cambrers

Andorra la Vella, 196...

L’avinguda Meritxell estava plena de gom a gom aquell dia de final del mes de juliol. La circulació era densa i els turistes havien envaït les voreres i les botigues per a gran satisfacció dels comerciants.

Els hotelers també estaven contents del gran desplegament de visitants i feia goig sentir com als seus establiments es parlaven idiomes de terres escandinaves, alemanyes, angleses i franceses, entre d’altres. Una torre de Babel que feia el delit dels turistes que buscaven divertiment i folklore. En plena temporada estiuenca se celebraven les festes de santa Marta, la patrona dels hotelers, garants del bon acolliment.

Aquell matí assolellat s’havia congregat a la plaça de la Rotonda una multitud, amb moltes ganes de gresca, que observava com un grup de nois es movien nerviosament. Duien jaquetes i camises blanques, amb llacet, i pantalons negres. Un per un recollien d’una taula una safata, una ampolla plena i un vas que omplien d’aigua.

S’iniciaria en breu l’esperada cursa amb prop d’una trentena de joves que intentaven col·locar-se a la línia de sortida en la millor posició. Alguns no paraven de tocar-se el coll de la camisa i d’altres semblava que tenien un formigueig a les cames. Un turista francès va apropar-se de la taula per demanar què estaven organitzant.

–És una carrera de cambrers per celebrar les festivitats de la nostra patrona, santa Marta.

L’home el va mirar interrogant amb una ganyota d’incredulitat però l’hoteler li va somriure sorneguer. L’espectacle no el decebria. La cursa només estava reservada a cambrers andorrans però el va encoratjar a seguir-los si li feia plaer. No solament es tractava de guanyar una competició per un mateix sinó també per l’establiment que els donava feina. La rivalitat entre hotels era present i se sentien crits d’animació per part de companys i propietaris. En Julián, un home petit i rabassut, se’ls mirava de fit a fit amb menyspreu.

–No cal que us escarrasseu gaire, un any més guanyaré jo! –va dir mentre tots l’esguardaven de cua d’ull. Era ben sabut que en Julián sempre feia trampes.

Un tret va fer sobresaltar els assistents i els joves van començar a córrer avinguda Meritxell amunt. El turista s’hi va engrescar i els va seguir. Aviat es va posar les mans a cap!

–Però què fan aquests bojos!

Els nois corrien que se les pelaven, amb la safata i el seu contingut, sortejant tant aviat cotxes com persones. En Julián ja va començar a fer de les seves donant cops de colze per fer caure les safates. Era ràpid com una bala i agafava desprevinguts els contrincants.

Aviat varen començar a ser un grup menys nombrós. La tensió era màxima. En el trajecte cap a la plaça príncep Benlloch, la gent els animava i els turistes els feien fotografies. La majoria dels cambrers estaven concentrats a guardar l’equilibri per no perdre res. El turista francès els seguia divertit i s’exclamava quan veia alguna mala passada del Julián que els altres nois intentaven evitar.

En arribar a la plaça, mitja volta i corredissa cap avall, on havien d’arribar de nou a la Rotonda. Criatures, turistes badocs, bicicletes, animals i cotxes eren els obstacles més perillosos que s’anaven trobant els participants d’aquesta carrera especial.

El turista francès continuava la seva carrera i sortejava també els obstacles que anava trobant pel camí. La suor amarava el seu front i això que no portava cap safata! Els conductors els miraven entre incredulitat i divertiment però també s’enduien un fort esglai quan algun jove queia amb tot el seu contingut sobre el capó. Quin país més estrafolari!

No cal dir que la canalla era qui més bé s’ho passava en aquest recorregut d’un quilòmetre i mig ple de dificultats que els cambrers anaven abandonant un rere l’altre.

En Julián anava al cap de la cursa, satisfet d’apropar-se de la meta. Una vegada més s’emportaria el guardó. Sens dubte era el millor i va mostrar un somriure lluent a la seva cara rodona banyada pel sol d’aquell migdia estiuenc.

Només quedaven cinquanta metres per arribar a la Rotonda i ja se sentien les cridòries dels espectadors que animaven els primers corredors que albiraven. Seguien el Julián tres cambrers més que s’hi jugaven el pòdium i en la pressa per arribar veien com l’ampolla o el vas trontollava.

En Julián no va saber què passava. Va anar tot tan ràpid...

Amorrat a terra va sentir els riures de companys a qui havia fet alguna mala passada durant la cursa. Un peu innocent li havia fet la traveta i l’aterratge va ser espectacular. En aixecar el cap va veure com tres cambrers passaven la línia d’arribada.

La decepció era tan gran que no podia aixecar-se.

–Qui la fa la paga!

La frase va ressonar entre la multitud i en Julián no va poder esbrinar qui l’havia pronunciada. Va alçar-se amb penes i va fitar el públic. Impossible de saber qui l’havia fet caure. Amargament va veure el guanyador, en Mateu, un cambrer de l’hotel Pi que aixecava satisfet el guardó davant dels aplaudiments dels turistes congregats.

Santa Marta, la patrona dels hotelers, havia portat sort al Mateu o potser era el turista francès?