Clarobscur

Fosc, tot era fosc, sempre fosc. La Jana, d’ulls vius i mirar tristoi, vivia en un món fosc. El bar de casa feia pudor d’urinari i de resclosit i hi havia una sonsònia eixordadora de renecs i de crits. En els clients, caliquenyo a la boca i mala bava als llavis, ella hi veia només un esvoranc negrenc entre dents corcades i un hort de regues endolades que paraven la pluja enmig de pells eixorques assecades pel sol i per l’edat. Alguns escopien el cul del roquill a terra i uns altres rosegaven els escuradents lentament, però amb insistència, fins que els reduïen a una serradura molla i esfilagarsada; la majoria mataven les tardes amb arrastrades de manilla i putes i cavalls i reis de trumfos contrats i recontrats. De tant en tant, solia ser els dilluns, s’encenia una espurna de llum que durava el que dura una bona pítima: en Met de l’Encesa, poc pesquis, havia avarat la barca i parlava d’escates lluents de peixos de tres pams i mig pescats amb salabret o del cul d’alguna turista que ell havia passat pel sedàs sobre la pinassa d’un bosc qualsevol... I tornava la tenebra.

L’escola era fosca, d’un gris de plom, sense brillantor. Feia pudor de suor endèmica, de pixum enquistat dels segles dels segles, de pa florit i de pernil dolç cagat, i hi havia una música apegalosa d’avemaries i de taules de multiplicar. En les senyoretes, bata rosa que havia esdevingut de color de gos com fuig i enagos de rata de sagristia que no havien vist mai un farbalà, hi descobria somnis marcits i primaveres amagades en calaixos de la memòria tancats amb pany i forrellat. Els senyors mestres, bata de sabater pegot i ungles més negres que la nit, dormien rere el diari obert de bat a bat o vomitaven el fum dels seus cigars mentre mastegaven improperis contra aquells petits que se’ls miraven amb cara d’espantats i que recitaven de memòria qualsevol bestiesa per estalviar-se un cop de regle als dits o les orelles d’ase que els col·locaven per fer-los creure que eren més rucs que els burros. De tant en tant, solia ser els dissabtes, per l’escletxa d’una finestra s’escolava un fil de llum que trigava un somriure a desaparèixer: en Tòfol, el fill petit d’un dels mestres, obria la porta tot galtavermell i omplia l’aula de rialles estridents, de giravolts i de capgirells o de florsdemariaperquèjaéselmaig... Fins que els dos energúmens i l’eccehomo penjats a la paret feien retornar la foscor.

Casa pla era fosca, ben fosca, mosquitera ennegrida amb tot d’insectes encastats a base de patacades d’un matamosques de reixeta ja de per si tenebrós i persianes avall que fa baixada. Li venien ois només d’ensumar la col bullida i el greixum del brou de l’escudella, cimat de sagí i escumós d’os de pernil enrancit a les golfes; li retrunyien les orelles al so d’una bateria de crits prepotents i de plors esparracats, d’insults barrejats amb verí bavallós, de rosaris passats a tota hora de juraments i perjuris, d’amenaces de sang i fetge. De tant en tant, podia ser en qualsevol moment, s’encenia un raig encegador de llum que es reflectia a la fulla d’un ganivet i que durava l’estona que ella trigava a córrer cap al lavabo i passar el llisquet. Quan en sortia, tornava a ser a la gola del llop.

Un dia, enmig d’aquella foscor tan llòbrega, amagada a la vora d’un camí, sota un bri d’herba, hi va veure un tast de claror que tremolava, un pessic de llum ara sí, ara no. Va acostar-s’hi de puntetes, sense fer fressa ni remoure cap pols de pols. Es va ajupir i la va veure: era una lluerna, una cuca de llum, d’una llum que va durar... tota la vida.

Ara, la Jana té els ulls emboirats i la mirada alegroia, i espera que arribi l’hora d’anar-hi anant, que tot s’acaba. La vida se li escola pels vidres de la finestra i quan algú li parla de malsons i d’embats de la vida, esbossa un somriure fi, de tel de grill de taronja, i la ment li fuig cap als records més clars.

El bar de casa feia tothora olor de cervesa fresca i d’esperit de vi i hi havia una rialla eterna penjada del fum d’una pila de caliquenyos i de fàries. En els clients, ella hi tenia pares i avis per triplicat: ara l’un la duia a col·legi ben arrepapada dins el sidecar, després l’altre li explicava sopars de duro de princeses engalipades, més tard el de més enllà se l’asseia a la falda i li ensenyava la cicatriu que li havia quedat de quan era general i un tret inoportú li va travessar el genoll i, per si no n’hi havia prou, cinc de cada tres li volien fer entendre que la botifarra l’havien inventat quatre muts que no recordaven que no sabien parlar i que per això se les tenien a crits.

L’escola era un castell de paraules i números que sempre anaven de bracet i feia olor de rialles, de bona fe renovada cada dos per tres, de mamacasteti i de pa amb oli i xocolata. La senyoreta la premiava amb extret de regalíssia si se sabia la lliçó i, si no l’havia estudiada, l’enviava al despatx del senyor Blanc, el director, que la castigava ensenyant-li la llengua prohibida amb pronoms febles i accents diacrítics i tot. A casa pla hi havia llum. Al pati, entre el nesprer i el pou, hi petava el sol cada dia i, més enllà, després del cancell de l’horta, l’olor intensa de les roses i la flaire dolça de la xeringuilla es barrejaven amb la Marieta que baixava de la font del Gat i els botons d’en Pasqual, que era el seu enamorat. L’àvia la renyava amb castanyes calentes i vi del porró i la mare li enllepolia els remucs amb torrades llamineres i caramels d’eucaliptus. L’avi li explicava batalles d’alarbs enmig de muntanyes andaluses de reis que ploraven com bledes assolellades i el pare li parlava de terres de Xauxa, de cants d’emigrants, d’escuts de Catalunya i de somnis de poetes.

Enmig del silenci més sorollós que ha sentit mai, els ulls vius se li humitegen i la mirada trista se li alegra. Allà, a la vora del camí, sota un bri d’herba, just rere els vidres, hi torna a veure un pessic de foscor que tremola, un tast de llum ara sí, ara no... No li cal acostar-s’hi: és la cuca de llum que la ve a veure.