Obsessió

Soc en Christian Castells, escriptor. Vaig perdre la inspiració i, certament, delejava retrobar-la. La cercava amb frisor des de feia un any amb l’esperança secreta que aparegués a la volta d’alguna cantonada. La vaig buscar en el passat perquè diuen que recordar és reviure. També a països llunyans, escorcollant cultures i llegendes exòtiques. Tot plegat finançat pels fruits de l’única novel·la que havia publicat. Força exitosa entre el públic femení, la veritat. I inspirada d’un somni que vaig tenir durant tres nits seguides.

En ell hi apareixia la dona que encarnava totes les dones: princesa, rebel, seductora, amant, companya, protectora i sàvia. Una visió efímera que em va connectar amb el llenguatge femení universal. Més que una història, en definitiva, era una oda a la complexitat de les dones. Basada, essencialment, en l’amor i la solitud. Les paraules fluïen de la meva ploma com una elegant melodia d’aires jazzístics: des del cor i amb molta força.

D’ençà, però, la manca d’inspiració m’havia buidat de sentit. Procurava tornar a la normalitat, sense cap mena d’il·lusió, és clar. A la típica vida que es viu d’esma perquè ja t’hi has acostumat, com t’acostumes al soroll de la nevera. No em podia deixar afeblir més. I amb els diners que quedaven, vaig reprendre una petita llibreria emblemàtica del nucli antic d’Andorra la Vella: La Formigueta tafanera. Una decisió encertada, altrament hauria acabat captaire pels carrers de la capital.

Entre les lleixes de novel·les, assajos, contes i relats, prosseguia amb deler la meva recerca. Coneixia els secrets d’aquell local com ningú i temia esgotar la poca energia que em quedava. L’obsessió m’espessia el cap per moments, com si hagués begut massa. Fràgil, m’hauria trencat de no ser per l’únic que em distreia del desànim: el vaivé dels clients de La Formigueta tafanera.

Enyorava riure a cor que vols i els dies en què era capaç d’escriure cartes d’amor asfixiants. La vida ens escull per a certes proves sense que sapiguem per què. Però un dimarts de febrer, contra tot pronòstic, la dona del somni que havia inspirat la meva novel·la va traspassar el llindar de la llibreria.

Fou una visió corprenedora. El cap em donava voltes i em mancava l’aire per respirar. La vida no podia ser més recargolada: era víctima d’una al·lucinació o d’un regal del destí? Petrificat i amarat de suor, em mossegava els llavis i l’emoció m’entelava els ulls. Amb un esforç sobrehumà, vaig intentar refer-me de la primera estocada i dissimular la meva perplexitat. Feia veure que endreçava els llibres d’una estanteria, col·locant tots els lloms a la vista. I encara que sabia que ella era allà, havia aconseguit orientar tots els meus sentits cap a aquella prestatgeria, com si m’hi anés la vida.

Mentre la meva musa buscava una obra que li cridés l’atenció, jo seguia incapaç de pronunciar cap paraula. El seu perfum embriagador a mandarina i cedre emboirava la meva ment com un encanteri. Somni i realitat es besaven perillosament els llavis mentre jo començava a creure que l’atzar s’havia inclinat al meu favor. Llavors, ella va alçar la vista. D’una mirada còmplice i penetrant em preguntava alguna cosa. Com un estaquirot i totalment encisat, vaig assenyalar amb l’índex els exemplars de la meva novel·la apilats sobre el taulell. Va cloure les parpelles per assentir, va agafar-ne un i va marxar deixant rere seu un silenci sepulcral.

Després, únicament recordo onades gegantines d’inspiració. Escrivia dia i nit, no sense un esforç desmesurat per organitzar aquella espiral assetjadora d’idees. En menys d’un mes, vaig enllestir una nova novel·la. El meu editor gairebé me la va arrencar de les mans i l’èxit va ser més que rotund. En el cim de l’esgotament i de la solitud, però, vaig ser incapaç de gaudir-ne. I el metge em va diagnosticar anèmia i excés d’ansietat.

La meva pregària havia estat atesa. Tanmateix, no vaig recobrar la felicitat ni el control de la meva vida. Tampoc no em sentia alleugerit. Enyorava l’època en què escriure m’alliberava de tot, m’ajudava a pensar millor i a entendre la meva pròpia existència. La musa m’havia revelat els secrets de la inspiració, aquest cop de manera fulgurant. I el que havia de ser una etapa de placidesa s’havia convertit en un nou malson. Com una ombra, el meu àngel del cel va reaparèixer a la llibreria un dimarts de juny. Va ser una visita breu, uns segons que semblaren hores. L’un davant de l’altre, sense dir-nos res, entenent-ho tot. Amb mans tremoloses, li vaig estendre un exemplar de la meva segona novel·la. Un calfred em va recórrer l’espinada de dalt a baix i em va remoure les entranyes.

No l’he tornada a veure, ni en somnis ni en la realitat. A més, dubto molt que en aquella època tingués clares les fronteres entre els dos mons.

He sortit del pou on m’havia ficat. I amb l’esperit renovat, he deixat enrere els vells fantasmes del passat. He après que som el temps que ens queda i que l’essència de la inspiració neix en nosaltres i ens envolta. Malauradament, només la veu aquell que no s’ofusca i va pel món amb els ulls ben oberts.