Dos anys i un dia

El primer cop que la Filipa i el Maurici van mirar-se, van fer-ho de reüll, com si no acabessin de gosar. Eren en un lloc estrany, però és que la vida ja ho és, d’estranya.

La Filipa s’estava divorciant de l’Amadeu, un pagès ric d’Encamp, que de cop i volta, als seus cinquanta-cinc anys, va considerar que ja n’hi havia prou d’aguantar una dissenyadora d’interiors vegetariana a la ratlla dels quaranta i que seria molt millor fer-se escalfar el llit per una noia de vint-i-quatre del Kazakhstan que havia conegut per internet. Home d’humor tèrbol i acostumat que tothom li rigués les gràcies, mentre feia el cafè cada migdia al Xocolatí, l’Amadeu trobava molt enginyós dir a tots els seus coneguts que la jove i guapíssima Irina l’havia comprada per Amazon. Era així, ell.

El Maurici, sisè fill d’una família molt aficionada a Verdaguer, s’havia fet gran escoltant l’Escolania de Montserrat cantant el Virolai, i ara es guanyava tan bé la vida component sardanes, que tot i ser més aviat garrell i tirant a baixet, havia aconseguit casar-se amb la Melània, una dona de bandera, de bellesa nòrdica i glacial. Tot i que ben mirat, pensava el Maurici, de glacial, la Melània només en tenia els ulls ultramarins, perquè la dona era d’una fogositat extrema, que s’accentuava –com tenia comprovat després de 9 anys de matrimoni– sobretot a les primaveres i les tardors, amb els canvis de temps. Els primers anys, el Maurici era el beneficiari únic dels ímpetus estacionals de la seva esposa, però amb el temps, ja se sap, passa el que passa, i havia arribat un punt que les banyes del Maurici eren tan escandaloses que ja havien passat a ser un tema d’interès parroquial. La gent de Canillo, sempre cofoia –i amb raó– de la seva bonica parròquia, les havien fet seves i les esmentaven amb orgull juntament amb els Arlequins, la Crema del Mai i el mirador del Roc del Quer.

El Maurici, aconsellat pels companys amb qui cada tarda jugava a la botifarra, va decidir demanar-li el divorci a la Melània abans que l’assumpte banyut prengués un caire nacional.

–Casum dena, Maurici, amb aquet coi de dona, portes una cornamenta més grossa que la de l’isard que tinc a sobre la llar de foc– remugava el Climent.

–Sí que és vritat, sí –mirava de defensar-lo el Peret, conco convençut a qui les dones li feien més por que una pedregada– Entre poc i massa... Però jo penso que és millor això que no una dona d’aquelles que sempre les tens a sobre i no et dixen respirar...

El dia 17 de juliol, amb una calor asfixiant d’aquelles que fan esclatar les pedres de les tarteres i els caps de la gent d’Andorra, la Filipa, l’Amadeu, el Maurici i la Melània seien a la sala d’espera de cal notari. Tots anaven mudats i amb massa roba. Per calor que faci, anar al notari és com anar al tanatori, ningú té nassos d’anar-hi amb pantalons curts i xancles.

L’Amadeu, esbufegant de calor, xatejava amb el Kazakhstan i la Melània amb el seu darrer amor, un portuguès alt com un Sant Pau i amb espatlles d’armari de dos portes, que molta conversa no la tenia, però amb unes cuixes com les seves, qui té ganes de parlar, a veure?, pensava ella. La Filipa i el Maurici, però, com que no tenien ningú amb qui xatejar, es distreien com podien fullejant revistes i mirant enlaire.

La dissenyadora guaitava la decoració de la sala d’espera del notari i se li escapava el riure sota el nas. Es notava que era jove i volia impressionar: als marbres i catifes perses habituals en les sales notarials, hi havia afegit unes canyes de bambú immenses, que a la Filipa li feien venir més ganes de demanar una caipirinya que de divorciar-se o fer testament.

En aquell moment el fil musical de la sala d’espera va deixar de tocar el Despacito i va sonar La Santa Espina. El compositor de sardanes va pensar que allò era impossible del tot i que per tant l’única explicació és que havia caigut mort en rodó i al regne del cel els clarinets el rebien amb aquelles notes angelicals. Per comprovar-ho es va pessigar tan fort el braç que va fer un bot de la cadira. Els altres tres el van mirar. La Melània entre avorrida i fastiguejada, l’Amadeu amb compassió i la Filipa amb una rialla divertida d’orella a orella, pensant que prendre’s una caipirinya a cal notari tot escoltant sardanes asseguda a la falda d’aquell desconegut de mirada simpàtica que se l’anava mirant de reüll no seria cap mal pla.

Si no hagués fet aquella calor espantosa que feia rodolar gotetes de suor esquenes avall i enterbolia el pensament, potser no hauria passat res, però aquella calor era l’excusa perfecta per a deixar-se anar.

El Maurici va alçar-se fent veure que anava a tornar una revista a la tauleta al costat de la Filipa i en acabat es va plantar davant seu tot preguntant-li si li agradaven les sardanes.

La Filipa, que era una dona de reguetón i txa-txa-txa, convençuda que l’home li ho preguntava de broma, va somriure i va dir:

-Ui, sí! M’encanten!

---

En dos anys i un dia poden passar moltes coses. Algunes de ben estranyes, però és que la vida ja ho és d’estranya. En dos anys i un dia la Filipa i el Maurici van tenir temps d’anar a sopar fora a 8 restaurants vegetarians diferents, veure 14 pel·lícules al cine, passar 8 caps de setmana a Salou, anar 13 vegades a Caldea, 2 a l’Inuu, 7 a esquiar, anar-se’n a viure junts, conèixer les famílies, casar-se, intentar tenir un fill sense aconseguir-ho, barallar-se 34 vegades, escoltar 260 sardanes –que la Filipa odiava, tot i a que mai li ho havia confessat al Maurici– i dos anys i un dia més tard, demanar hora al notari per signar els papers de la separació.

Un cop al carrer, davant la porta de la notaria, després de fer-se dos petons de comiat a la galta, el darrer cop que la dissenyadora d’interiors i el compositor de sardanes van mirar-se, van fer-ho de reüll, com si no acabessin de gosar.