La solitud de l'experiència

l Josep va sortir capbaix. No va voler que l’acompanyés ningú. Caminava mirant les rajoles de la vorera com si estigués buscant una resposta. Quelcom que li pogués explicar per què la Montserrat se n’havia anat tan ràpid.

Encara que la funerària quedava prop de casa seva, el trajecte se li estava fent llarg. Estava tractant d’encaixar el cop el millor que podia, però no li resultava fàcil.

Quan va arribar al pis, li va costar posar la clau al pany. Va sentir una esgarrifança que li va inundar l’esquena i li va entumir les mans. Ara, darrere d’aquesta porta, el món era diferent. La seva esposa ja no estaria esperant-lo amb el sopar preparat, com quan ell arribava de treballar a la fàbrica. Tampoc podrien gaudir de les caminades al capvespre ni dels viatges al llac amb els nets. Ara la realitat el sacsejava amb la mateixa força amb la qual els boxejadors es barallaven en aquestes vetllades que tant li agradava veure els dissabtes a la nit.

Va entrar al rebedor i va penjar la jaqueta. Va canviar les sabates per les sabatilles i se’n va anar directe a la cuina. L’aire carregat se li va ficar ben endins i li va omplir els pulmons de tristesa i ràbia. Va posar aigua a escalfar i va obrir la finestra per primera vegada des de feia ja una setmana, quan l’ambulància se n’havia endut la Montse.

Va caminar cap al menjador i es va recolzar sobre el cantell de la taula. Va mirar al voltant la llar que havien construït junts gairebé quaranta anys enrere i només va trobar silenci. Un silenci ple de fantasmes i malenconia.

Es va apropar al moble que presidia la paret principal, de roure amb portes de cristall tallat a mà. Un dels tants regals de noces que encara conservaven. Va començar a recórrer els prestatges, navegant entre la col·lecció de nines de porcellana i els guarniments de vidre bufat, fins que la va trobar. Va obrir la porta de la vitrina i va treure una petita foto amb vores dentades, que estava recolzada sobre un got de xopet amb l’escut d’Holanda. Va tancar els ulls i va deixar que els records li posessin color a aquest tros de paper en blanc i negre i amb taques d’humitat que li mostrava una núvia feliç. Es va deixar endur i va reviure l’escena: el vestit llarg, el cabell recollit, el tocat de flors. L’aroma dels gessamins i les roses li va envair els sentits. Va obrir els ulls i va esbossar un tímid somriure, el primer dels últims mesos.

Va retornar la foto al seu lloc i va poder veure a un costat, gairebé amagat darrere d’una nina blanca de ceràmica, una vella joguina. Un petit cotxe vermell de metall, gastat i amb la pintura espellofada. L’única cosa que conservava de la infantesa. Eren temps en què les famílies vivien unides, en casalots dominats per un passadís llarg que desembocava a un pati gran envoltat d’habitacions. El Josep s’havia criat amb la seva àvia i les seves tietes i jugant amb els seus cosins i els veïns a la plaça de la cantonada.

Va agafar el cotxe i el va contemplar com quan era una criatura. Es va recordar de la quan la seva àvia li va posar a les mans tot dient-li: “Quan els trobis a faltar, subjecta’l fort i veuràs com sentiràs que estan al teu costat. Sempre t’acompanyaran mentre no els oblidis.”

Aquí estava ell, un nen de set anys, assegut als peus del llit, escoltant la persona que a partir d’aquest moment seria la seva mare, explicant-li que els seus pares no tornarien a conseqüència d’un accident a la carretera.

Quan el Josep es ficava al llit a la nit, temorós i trist, envoltava la joguina amb les dues mans i repetia la cançó que la seva mare li solia cantar: “A la vora del camí/ hi ha un ocell que canta així/ piu, piu, piu, vola, vola/ piu, piu, piu, vola, vola cap al niu.”

Aquest petit cotxe l’havia acompanyat durant tota la infantesa i li servia d’ajuda quan se sentia sol. Era com si l’energia dels seus pares reposés com un tresor sobre els seients.

Amb el pas del temps, la vida adulta es va encarregar d’esvair el pes dels records i la joguina es va transformar en un objecte més de la col·lecció de la Montse.

Ara, de peu davant del moble amb portes de cristall, sostenia el cotxet vermell amb l’esperança de percebre alguna cosa semblant amb la seva dona, com quan era un nen i sentia que la seva mare desapareguda li acariciava el cap mentre l’ajudava a dormir.

Va tancar els ulls i va pensar en la Montser­rat. Va estrènyer la joguina amb totes les seves forces i va rememorar els bons moments que havien compartit: el viatge de noces, la compra de la casa, el naixement de la seva filla Gemma, els nets... fins que la realitat va entrar sense demanar permís i les imatges dels últims sis mesos van ocupar el lloc, quan a la Montse li van diagnosticar una malaltia terminal.

El Josep va sentir que les cames li flaquejaven. Es va asseure en una cadira i va obrir les mans. El metall del cotxe que alguna vegada havia estat vermell ja no era fred. El contacte amb la seva pell l’havia temperat, però aquesta va ser l’única sensació que va tenir en aquell moment. No hi havia cap tresor amagat i els seients estaven gastats i descolorits. Es va entristir encara més. Volia plorar, però ja no li quedaven llàgrimes. No serviria de res, de totes maneres.

Quan les forces van tornar, va caminar fins a la cuina. La tetera sonava amb un xiulet que indicava que l’aigua estava bullint. Va agafar una tassa i va preparar te negre amb llimona, com els agradava a tots dos prendre cada tarda.

Va sentir un so que entrava per la finestra. Va aixecar el cap i va veure, recolzat en el marc, un petit ocell. Era gris i romania immòbil, mirant-lo.

“A la vora del camí/ hi ha un ocell que canta així”, va taral·lejar el Josep, mentre l’ocellet aixecava el vol i desapareixia. Li va cridar l’atenció que tornés i se li va ocórrer deixar menjar a la vora de la finestra, però va desistir de la idea. –És millor així –va pensar– i es va asseure a la cadira a mirar el cel amb la tassa de te a la mà.