Gas

Les primeres 2.060 milles les va fer sol. Als afores de Ketchikan –aquells primers dies encara es permetia excursions fora de la ruta principal– es va trobar amb el primer cotxe davant seu. I no li va agradar. Va activar l’intermitent, va prémer el gas a fons i quan va fer tornar a la posició original la maneta amb què indicava la reincorporació al seu carril, ja havia perdut de vista per sempre més aquella pick-up blava i atrotinada i el granger que la feia anar. De nou sol. 400 milles i tres avançaments després va entendre, però, que sol no era l’adjectiu que el satisfeia. Era primer. Mai no havia estat el primer en res i ser-ho, ara –i la fantasia sobtada de ser el primer a arribar a Ushuaia– el feia sentir inèditament bé, el feia sentir viu.

Havia sortit de Prudhoe Bay quatre dies abans, disposat a gastar-se una herència recent en sentir com n’era de llarga Amèrica. El març del 2010, quan la cendra de l’Eyjafjalla va inhabilitar mig espai aeri europeu i va recordar-nos com de refotudament lluny són Edinburg, Colmar o Ljubljana, s’havia proposat experimentar algun dia amb el seu cos com n’eren de llargues les llargues distàncies. Descartats els viatges a peu, en bici o en vaixell per manca de temps, de físic i de peles i el tren per excés de velocitat, la panamericana en cotxe s’havia revelat com a millor opció. Amèrica de bat a bat: Alaska, la Terra del Foc i els prop de 25.000 quilòmetres que les separen. Gaudint-los o patint-los tots ells. Percebent-los un a un si més no.

Havia anat a Amèrica –i s’hi havia deixat una fortuna– a la recerca d’una sensació. Ara, però, se n’havia topat amb una altra. Fins a Denver, tot van ser dubtes. Quan va enfilar cap a Mèxic, però, notar les distàncies va deixar d’interessar-li una puta merda. Anava el primer –el primer!– i en aquell moment no desitjava res més que mantenir aquella posició.

Quan va validar definitivament el canvi de guió, va adonar-se de seguida de dues coses: que portava molt ben preparat el viatge original i que el canvi de programa comportava una feinada de por. De totes les urgències pràctiques que se li anaven amuntegant a sobre del quadre de comandaments, una d’elles va passar de seguida i sense discussió al capdamunt del piló.

“Benzineres” –deia el post-it– i va atacar el problema de la manera més directa: va canviar de cotxe –en va comprar un d’europeu, amb baix consum i un gran dipòsit– i va establir que s’aturaria únicament a les més allunyades de les ciutats i a poder ser de nit. Propina generosa perquè li omplissin el dipòsit mentre ell anava al lavabo, comprava menjar i pagava, i de nou a la carretera. Entre San José i San Isidro va aconseguir un pit-stop complet de rècord: cinc minuts quaranta-dos. Amb quatre retocs progressius havia aconseguit transformar la font principal de maldecaps en un poderós avantatge competitiu i es va sentir orgullós.

A partir de Colòmbia, quan l’adrenalina, les ganes i la temeritat ja no donaven més de si, també va haver d’afrontar els post-its del dormir, de les rampes a les cames, dels mals d’esquena... problemes que va anar resolent amb una combinació de mà d’obra gratuïta i caríssima: als autoestopistes els agafava a condició que conduïssin una estona mentre ell dormia i als fisios els pagava a preu d’or perquè treballessin mentre ell conduïa i s’espavilessin per tornar pel seu compte fins a casa. A l’altura de Mendoza, dominava la situació de tal manera, disposava d’uns protocols, d’unes rutines i d’una centraleta amb un nivell d’eficiència tan gran, que podria haver reptat els seus improbables perseguidors a un viatge d’anada i tornada. I, tanmateix, tenia moments de dubte i de desesperança.

El primer el va enganxar mentre travessava Quito a primera hora del matí. Allò era un caos: vehicles per totes bandes, ell que sempre triava el carril més lent, cotxes que l’avançaven i als quals no tenia temps ni de fer-los les fotografies del registre... Es va aconseguir calmar dient-se que els altres no eren més que líders virtuals. No era imbècil i sabia que de tots aquells cotxes una bona part no sortiria ni tan sols de la ciutat, que molt pocs anirien fins al Perú i que cap d’ells estiraria fins a la Patagònia. Però aquesta era una arma de doble fulla: utilitzar-la massa era desvelar que ell era el primer d’una cursa que no existia i ell no estava preparat per treure aquell vel. Quan ho feia, es penedia a l’instant, tancant els ulls i tapant-se amb força les orelles, incapaç de suportar la dosi més mínima de veritat, i mirava d’oblidar concentrant-se malaltissament, de nou, a no perdre pistonada. Equilibris mentals per donar sentit a un sense sentit. En qualsevol cas, a pocs quilòmetres de Riobamba ja ho va tenir resolt. Tornava a estar eufòric: foragitat el tabú, tan sols quedava el repte.

La segona crisi va ser física. Al llarg desert del Pacífic, entre Chiclayo i Antofagasta, conduïa per inèrcia, prement l’accelerador amb la vareta que servia per subjectar el capot, amb les cames a sobre del volant, estirant constantment l’esquena i atipant-se sense pausa de dolços i de les cinc primeres temporades de Joc de Trons. Deixat enrere el desert, es va refer a mitges però abans d’arribar a Santiago van tornar les rampes i va decidir que ja en tenia prou: va reduir la velocitat, es va incorporar al carril de la dreta i a les platges de la Serena hi estaria la mar de bé. El va avançar aleshores un Nissan gris, matrícula del Perú. Per pur automatisme, va consultar el registre, va creuar la informació amb el comptaquilòmetres i va adonar-se que l’havia tingut ben enganxat des de feia més dos mil quilòmetres. D’un cop de volant, va abandonar la sortida cap a la Serena, va prémer el gas a fons i en poc més d’un minut ja l’havia tornat a enganxar. El va portar al darrere dos-cents quilòmetres més, estudiant-ne els moviments, abans de fer una accelerada forta i sostinguda i perdre’l de vista. Es va dir ara o mai, i va modificar el full de ruta. Al cotxe li tocava revisió, però no tenia dues hores. Va concertar la compra d’un quart cotxe, per al qual, aquest cop sí, hauria de tirar d’estalvis, i en aquell moment va entendre que es trobava en el moment culminant de la seva vida. Entre aquell toc d’atenció i que el final –encara a més de 4.500 quilòmetres– ja s’acostava, els dos darrers dies va conduir més cansat però més concentrat que mai.

L’entrada a Ushuaia va ser triomfal. La nit era clara i a la baixada cap al port va afluixar una mica per fer els darrers metres a una velocitat més honorable. De sobte, però, uns llums vermells encesos. Una pick- up blava i amb matrícula d’Alaska amb el motor engegat, aturada a un metre del final de la carretera. No hi entenia res. O potser, ben mirat, no hi havia res a entendre. En qualsevol cas, un metre és un metre. Era la seva. Va activar l’intermitent, va prémer el gas a fons, es va estalviar de senyalitzar una reincorporació tan poc a l’ús i es va precipitar cap al canal de Beagle. Mentre s’enfonsava, somrient, va decidir no descordar-se el cinturó de seguretat: als llibres d’Història –es va dir– s’ha de donar bon exemple a la canalla.