Escac i mat

Hola Roger, necessito un favor. És urgent! (23 h, dissabte).

Primer la policia, després l’ambulància ... havia après a diferenciar el so d’aquelles sirenes. Si hagués tornat a casa més d’hora i no hagués begut més del compte, hauria estat prou serè per recordar-me’n de tancar el balcó, i potser no m’haurien despertat aquells uuuuh, uuuuh! i niinoo, ninoo! que feia estona sentia.

Les set del matí i el termòmetre exterior ja rondava els vint-i-cinc graus.

Sovint, quan m’estava a casa l’avi, sortia del número cinc del passeig de Joan Borbó, girava a l’esquerra pel carrer de la Maquinista fins a arribar al carrer del Baluard, creuava la plaça del Poeta Boscà, feia una mirada de reüll al Mercat de la Barceloneta, i enfilava pel carrer Andrea Dòria fins a arribar al Passeig Marítim.

D’allí, al Besòs, n’hi havia uns quants de quilòmetres. Avui, però, no els faria pas cor­rent. No els faria ni caminant.

Me’n vaig tornar al llit, i aquesta vegada em vaig assegurar que el balcó estigués ben tancat.

Diga’m alguna cosa quan vegis el missatge i t’ho explico (9.26 h, diumenge)

El despertador carrincló de la tauleta de nit assenyalava les disset hores. Havia dormit fins que el cos em va dir prou. Allò i una dutxa freda sota aquella escarxofa amb més forats que un colador, m’havien deixat com nou.

A la terrassa de l’Arenal encara hi quedaven alguns turistes amb els plats de les postres i les tasses del cafè. Mentre esperava que el cambrer em portés la clara i la tapa de calamars a la romana, vaig fer el gest de treure’m el telèfon de la butxaca, i me’n vaig recordar que l’havia deixat a casa carregant-se. M’havia tornat a quedar sense bateria.

Uns metres més enllà, una dona de les de portada de la revista Sports, caminava en direcció al para-sol del Siscu. L’home, que com era habitual estava assegut davant aquella taula vella de càmping, amb el tauler d’escacs a punt, es va girar, incrèdul. No podia ser que el somriure que exhibia aquella donassa fos per ell.

Abans que tornés la vista al front, ella s’havia assegut a la cadira que hi havia lliure. Tot va anar molt ràpid. Uns llavis que pronunciaven paraules que no podia endevinar, uns moviments ràpids de figures, uns gestos desconeguts en el Siscu, i un munt de tafaners que, atrets per l’adversària, havien envoltat del tot la taula

–Jaque mate! –vaig sentir cridar algú–. Els espectadors es van anar fent enrere. Qui ho havia de dir! Aquell solter de seixanta anys, cabells blancs, panxut, de poc més de metre seixanta i amb els braços plens de tatuatges, duia al costat una dona amb un cos que semblava dissenyat a cop de Photoshop.

Anava descalça, i vestia una mena de neoprè que encara definia més la seva silueta. Li passava gairebé un pam. Jo diria que no arribava a la trentena.

Tot el que va passar després semblava tret d’una pel·lícula. Primer li havia guanyat la partida amb pocs minuts, i ara sense preàmbuls, se l’estava atacant d’una manera descaradíssima. Petons, magrejades, llengües que entraven i sortien. Quin espectacle!

Van llogar un patí de pedals davant les mirades, encara incrèdules, de la resta de banyistes, i a pocs metres de la sorra es van llançar a l’aigua despullats.

Sí, ja sé que t’hauria d’haver escrit fa dies, però... no pot ser que m’estigui justificant per WhatsApp! Va tio, contesta’m. Encara que sigui per dir-me que estàs emprenyat (23.45 h, diumenge)

Has decidit fer una cura de tecnologia just aquest cap de setmana? Va Roger, no m’ho facis això, no va amb tu (7.15 h, dilluns)

Soc a casa de l’àvia. Ara me n’he d’anar a “pescar” alguna notícia. Espero que estiguis bé (8.30 h, dilluns)

Dilluns al matí es podia llegir el mateix titular a tots els diaris: Dona biònica s’escapa d’un centre de proves. La notícia anava acompanyada d’una fotografia. Ara, ja sabia qui era aquella robot que li havia canviat la vida al Siscu. A hores d’ara, se n’hauria assabentat ell també?

Sota la fotografia, en un text d’un quart de plana, s’hi podien llegir alguns detalls prou sucosos que donarien a parlar durant molts dies del Siscu. El peixater del Mercat de la Barceloneta. Un crac dels escacs... pensàvem molts.

La pantalla del telèfon estava plena de WhatsApps. Ostres, eren de la Iona! Feia quatre mesos que no en sabia res d’ella. Ens havíem conegut a Praga. Ella hi era per aprofundir en l’estudi de les llengües eslaves i jo hi feia un Erasmus.

M’agradava aquella pèl-roja de cabells rinxolats i pell clara. Ella ho sabia i prou que se n’aprofitava. Ens havíem fet molt amics, i jo, com un babau, m’encenia quan la veia penjada del coll d’un altre.

Després de llegir els seus missatges vaig dubtar. Sentia curiositat per saber què volia, però encara recordava la promesa que m’havia fet en acomiadar-nos.

Hola Iona! La cura tecnològica ha estat involuntària. El mòbil i jo ens vam quedar sense bateria. Acabo de veure els teus missatges (10.30 h, dilluns)

No sé si encara soc a temps d’ajudar-te. Ja diràs (10.32 h, dilluns)

Hola Roger! Hahaha, veig que segueixes conservant alguns hàbits. Sí, encara em pots ajudar.

Soc a l’illa de Skye, a casa l’àvia. No sé massa bé per què, però li vaig parlar de tu. Potser més del compte. A hores d’ara et deu conèixer mitja illa. Diumenge vinent, el diari local publicarà un especial sobre Barcelona. El director em va demanar si podria escriure’n una notícia. M’hi vaig comprometre sense pensar-hi i ara estic en un embolic. Segur que me’n pots aconseguir alguna de bona (13.30 h, dilluns)

T’ho compensaré! Aquesta vegada en pots estar segur! (13.31 h, dilluns)

Em tenia ben agafat. Que n’era d’espavilada aquella pel-roja!

I tant que li’n podia explicar una de bona. Abans, però, em calia conèixer el final de la història, i després ... li hauria de demanar al Siscu, oi? O tot si valia per tal de causar sensació?

Mentre pensava en la resposta que li escriuria, un titular darrere l’altre feien cua per ser els escollits: Peixater de la Barceloneta seduït per una dona biònica.