Un glaçó

Na Marina tenia quinze anys i una personalitat complexa. Mai havia acabat d’encaixar del tot enlloc, ni mai havia estat conforme amb el que la vida semblava oferir-li. El seu aspecte era el d’una persona que havia pres una decisió, el futur semblava ser innegablement seu i només responia a la seva extravagància interior.

Pertanyia a aquesta elit de persones que s’han d’entregar en cos i ànima al fet que el seu llegat sigui útil per a la humanitat. Ella imaginava que vivia en una dolça i eterna primavera, dedicada íntegrament a salvar de tots el mals la raça humana.

Tenia una preciosa llibreta on escrivia diligentment tots els seus somnis, ja que bé podria ser que per aquesta via li vingués la tan desitjada revelació.

Sovint es lamentava per la incomprensió que despertava en els altres, i que ella creia que era més aviat fruit de la manca de sensibilitat que trobava en totes i cadascuna de les persones que coneixia i que semblava acompanyar-la allà on fos.

Quina culpa tenia si havia estat triada per complir els més alts designis de grandesa i ser mundialment reconeguda entre les més altres esferes?

Moltes nits, la nena es despertava amarada de suor, presa del pànic, perquè pensava que s’havia convertit en una persona normal; ella que havia de salvar el món! que havia de ser internacionalment aclamada! Tot el que això exigia, estava clar que la gent no ho podia acabar d’entendre.

Cada dia més va anar centrant la seva existència a donar compliment a les altes fites per a les quals havia estat cridada, encara que això signifiqués ser encara més incompresa.

Un clar exemple de la incomprensió que la martiritzava dia rere dia era quan la seva mare li demanava que l’ajudés amb els bessons, ella hauria d’haver entès que no podia abandonar la comesa a la qual estava destinada i a què havia d’esmerçar tots els seus esforços, energia i pensaments.

Quan una persona té encomanat salvar el món i fer una gran aportació a la humanitat, no pot perdre els temps amb nimietats com ara tenir cura d’un parell de germanets de curta edat.

Na Marina havia de ser molt ferma i estricta en la seva planificació si el que volia era triomfar en la seva tasca.

Per posar-vos un exemple, l’altre dimarts estava enfeinada buscant una fórmula que pogués guarir totes les malalties del món alhora, quan de sobte li va venir al cap la composició d’un poema. Quin disgust! Imagineu-vos la pèrdua de temps! Era ben bé el senyal que els dimonis la volien fer fracassar rotundament.

Es va enfadar molt amb ella mateixa per sorprendre’s imaginant que malgastaria el temps escrivint un poema. Com a càstig que es va autoimposar va ser anar a perdre dues hores ajudant el seu pare a arreglar les roses del jardí, defugint de l’ambient culte, refinat i nihilista que la solia acompanyar.

Val a dir-vos, que de moment no havia rebut altra recompensa que la incomprensió, la ingratitud i la crítica provinent d’una munió d’ignorants.

Malgrat tot no havia d’estar lluny el dia en què milers de persones s’aplegarien al seu voltant, i ella des d’una enorme tarima es dirigiria al públic, interrompuda contínuament pels aplaudiments que li anirien dedicant totes les persones allà aplegades.

En aquest precís moment, la seva mare tornava a picar a la porta per demanar si podia ajudar-la amb el petits bessons. Quin malson! Com podia la seva pròpia mare tenir una actitud tan egoista i demostrar tanta incomprensió envers el seu propòsit vital?

-Mare, no! No podré avui.

-Ni podré demà-, va pensar.

Estava clar que la seva mare no tenia encomanats deures tan alts!

Na Marina necessitava un suport i una comprensió que cada dia semblava més lluny de poder aconseguir.

Fruit de tot el que hem anat explicant, va prendre una dura decisió: no tornaria a parlar amb ningú fins que no aconseguís salvar el món.

El seu gos gratava la porta de l’habitació de la nena, reclamant de manera molt inoportuna la seva presència en els jocs familiars.

Era un inconscient llaurador de color xocolata, amb cap altra preocupació que la de passar el dia jugant amb la família. Na Marina el va renyar seriosament sense pronunciar ni un sol mot, intentat fer-li entendre que aquelles tardes inútils de jocs sota el sol de l’estiu i plenes de rialles s’havien acabat. Calia que entengués que aquelles mundanes distraccions havien desaparegut per sempre.

El pobre gos, va fer mitja volta i amb la cua enmig de les potes se’n va anar cap al jardí amb els pares de la Marina i els petits bessons. Estaven menjant cireres i rient amb les entremaliadures dels nens.

La Marina, fent un fort esbufec i posant els ulls en blanc, va a tornar a seure tranquil·la a la seva habitació per poder respondre a l’exigència dels seus pensaments.

Tanta pèrdua de temps, la calor sufocant i tanta explicació li havien fet venir molta set, se’n va anar a buscar un got d’aigua ple de glaçons; va tancar la porta amb un fort cop i de nou va començar a pensar en què caldria fer per a poder salvar el planeta tan aviat com fos possible.

Un glaçó va impactar fortament a la seva gola, la nena va tossir amb força sense poder parar, el glaçó insistia a quedar-se instal·lat a la seva gola, la nena no podia emetre ni un sol mot, ni cridar, ni demanar auxili, ni tan sols respirar.

A l’altra banda del jardí, es podien escoltar les rialles dels bessons, els lladrucs del Blue i les cançons de Trenet: “La valse à mille temps...”

El vent va començar a moure les fulles amb força; na Marina acabava de morir ennuegada per un glaçó que tampoc l’havia sabut comprendre; dins un vestit italià de seda rosa pàl·lida; perfumada de lavanda, i deixant, potser per sempre, un món orfe de salvació.