Talla

Dues de les filles de Don Julio s’esperen al palauet del carrer Muntaner. Als majordoms, que viuen al subsol i que es cuiden de mantenir la casa, els han donat festa i la parella no ha sabut què fer amb un dia lliure que arriba de forma inesperada, tot i que han entès que havien de marxar de casa fins al vespre. No és pas el primer cop que passa. D’ençà que l’amo va morir, les filles hi han anat sovint i cada cop els majordoms han de fer festa. A ells ja els està bé. S’estimen més no veure res, fer com si no sabessin res. Tot i que quan tornen a casa les proves són evidents, prefereixen no preguntar.

Els advocats van avisar les filles: havien aconseguit retardar els processos judicials tant com havia estat possible, però aviat esgotarien totes les instàncies imaginables, els terminis es complien i al final haurien de donar les claus de la propietat i l’ajuntament es quedaria el palau i tot el que hi hagués a dins. Aquesta va ser l’última jugada de Don Julio, un pare distant que havia acabat emprenyant-se amb la família i que al testament havia decidit venjar-se després de mort, riure-se’n des de sota terra. Però la Isabel, una de les filles, estava decidida a ser l’última de riure, convençuda que, a dreta llei, tot allò els corresponia a elles.

Com a mínim han tingut la capacitat de deixar-se aconsellar. En el fons elles no en tenen ni idea, com tampoc no en tenia ni fava el seu pare, que s’havia dedicat a comprar de tot: antiguitats, quadres, escultures, miniatures o el que fos. Només per aparentar. Pura ostentació. Els assessors que van contractar van recomanar fer lots, les van orientar sobre els preus, van buscar clients. Entre d’altres, un gros texà amb barret de cowboy i aires de suficiència, un britànic tibat que semblava que havia de ser el secretari personal de la reina d’Anglaterra, un señorito andalús que necessitava redecorar el cortijo, un indi escarransit amb túniques i penjolls de mira’m i no em toquis. Tots han anat passant pel carrer Muntaner. I ara un xinito.

En realitat elles ja ho saben que el client que esperen no és xinès: és sud-coreà o nord-coreà o alguna cosa semblant. La veritat és que es fan un embolic. Però se’n foten i, entre elles, parlen amb menyspreu del xinito. Estan enrabiades contra tot i tothom. Contra el pare mort, contra l’ajuntament i contra els fotuts compradors que saben que les filles tenen pressa i les escanyen: es fa difícil negociar així i tenen la sensació d’estar malvenent les peces.

Arribat el moment la Isabel sap que li demanaran una rebaixa. És el que està passant amb totes les altres obres del palau. I aleshores han de negociar sense gaire marge de maniobra. Tenen pressa per vendre i ho sap tothom. Però d’acord amb el que els han dit, amb aquella talla no han de cedir gaire, atès que és legal, és a dir, que està neta, que ningú no la busca, que suposadament es va cremar i ja està. Aquest xinito o nord-coreà o el que sigui podrà lluir-la estúpidament als jardins del seu fotut palauet sense patir per res. Quina colla d’ignorants, aquests orientals, reneguen. Ni tan sols deu saber on para Andorra, pensen les filles. I no s’adonen que, segurament, tots els qui van vendre obres d’art a son pare devien pensar d’ell el que ara elles pensen del xinito.

Potser no li ho explicaran tot al comprador. Tampoc no cal, pensa la Isabel. I si no pregunta més, doncs millor. Al cap i a la fi, hi ha detalls que ella mateixa no té gaire clars. Per exemple, no sap si aquella talla té alguna cosa a veure amb els negocis que el seu pare va fer a Andorra cap als anys setanta. Per dates, li sembla que coincideix bastant amb l’època en què va tenir alguns entrebancs amb la justícia andorrana. O potser aquella verge medieval té alguna relació amb les històries que havia sentit d’un tal Erik, rumors d’un belga amb qui creu que son pare havia tingut algun afer una mica mogut?

Quan reben una trucada a l’hora convinguda, la filla gran s’acosta a la portalada exterior, l’obre i en un no res un cotxe fosc amb els vidres tintats aparca al jardí. El pilot i el copilot són dos armaris de trets orientals amb americana, corbata i ulleres de sol. De les portelles de darrere en baixen dos homes. L’un és baixet, pell fosca, rellotge d’or i ulls ametllats. El xinito, pensen les germanes sense badar boca. L’altre és occidental i dedueixen que deu ser l’advocat i assessor del comprador. A elles també les acompanya el seu, d’advocat i conseller. Els fan passar dins.

Pugen les escales centrals del palau fins al primer pis, fan un tomb a la balustrada interior, entren en una cambra, la travessen i passen a una altra sala on hi ha la talla. Han escollit el camí més llarg per impressionar, per fer-se esperar, per no demostrar pressa. I en canvi la negociació comença de cop. Parlen els advocats. En anglès. Ni elles ni el xinito no obren boca. Només miren. A la Isabel li arriba l’olor del comprador, que considera massa forta. Li molesta. Tampoc no li agrada aquesta manera de mirar, com si la desafiés, com si examinés les febleses de la família. Com si la jutgés. Què s’ha cregut aquest imbècil, pensa ella.

I mentrestant els advocats a la seva: que la talla és una peça única, que ni al mercat legal ni en cap altre es pot trobar una peça original del segle XII. Una obra sense catalogar que tothom creu desapareguda, cremada. I el més important. Que ningú no busca. Una inversió segura. Quan el regateig sembla encallat, el comprador clava els ulls desconfiats a la verge amb la mateixa mirada amb què ha estat examinant aquelles perles de filles. La veritat és que res no li agrada: ni aquella gent, ni aquella talla. Però tant se li’n fot. Al final en anglès dona l’okay a l’últim preu. Un maletí canvia de mans. Elles no volen preguntar d’on surten els diners. Ell tampoc no té interès a saber com havien aconseguit aquella verge rescatada de les flames d’una capella perduda enmig de les muntanyes.

Ningú fa preguntes. Ningú no es demana què pensarien els andorrans si sabessin que la imatge original de la seva patrona acabarà en un jardí nord-coreà, envoltada de plantes semitropicals i altres escultures europees i observada de lluny per uns quants xinitos que no entenen la seva rigidesa romànica, aquell posat hieràtic o els seus colors durs, contundents: el blau, amb la intensitat del cel al Pirineu; el daurat que recorda la llum del sol esquitxant les valls d’Andorra. I el vermell. El mateix vermell de les flames que cremaven la capella mentre algú se l’enduia.

Però ningú no pregunta res.