Conversa de terrassa
“Sortim en una 'pel·li' de Sharon Stone”
Cristina Llovera té 19 anys, és atleta, estudiant de psicologia i filla del pilot de ral·lis andorrà més internacional. Una inoportuna lesió l’ha deixat fora de la convocatòria dels Jocs de Rio.
Cristina Llovera
Acaba de tornar d’una estada d’entrenament de nou mesos a Anglaterra. Des d’Andorra recorda els seus millors estius.
Un estiu memorable.
Un dels millors va ser el del 2012. Vaig tenir els Jocs Olímpics i competicions com el Mundial de Barcelona i l’Europeu absolt a Helsinki. En aquella època començava amb l’atletisme i no és per ser egoista, però va ser un estiu al qual tot esportista aspira en la seva carrera.
Va anar-hi molt jove, a les Olimpíades. Com ho recorda?
Tenia 15 anys i em van explotar moltíssim, l’experiència va ser inoblidable i estar amb els de l’elit mundial em va impactar.
Alguna anècdota?
La vila olímpica estava al costat del pavelló de bàsquet i els partits acabaven a les deu de la nit i se sentien les cheerleaders i la gent animant... i el dia abans de competir no podia dormir, amb els nervis i tot plegat! El nostre pis tenia cinc plantes i em van haver de posar al del mig per sentir menys el soroll, però tot i això vaig passar la nit del lloro! Però bé, no em va afectar, estava més espitosa... [riu]
Quan viatja a l’estiu, on va?
La mare és més clàssica i tenim una casa a Empuriabrava i sempre hi anem, i també a les Balears. Amb el pare sempre voltem més. L’estiu del 2013 va ser molt guai...
Per què?
Vaig acabar la selectivitat i vam marxar en cotxe fins a Roma. Em va agradar molt, mai havia anat en cotxe tantes hores. Aquell estiu també vam anar a Romania perquè vam participar al rodatge d’una pel·lícula, What about love, amb Sharon Stone i Andy Garcia.
Què em diu! Com va ser, que van acabar participant al film?
Perquè la productora que li fa els documentals al meu pare participava en la pel·lícula. Fem de figurants, jo en un cinema i el meu pare surt més, en un hospital on el porten amb la cadira.
I com és Sharon Stone?
Una estrella, no es deixa veure.
Com és tenir un superpare com el seu?
T’obre bastantes portes, he de ser sincera, i tens moltíssimes més oportunitats. Però també he de dir que et poses molta més pressió i aquest any, per exemple, me n’he posat molta perquè m’agrada demostrar el que he après. Sóc molt competitiva i autoexigent.
Aquest agost, vist que no va a Rio per la lesió, què es planteja?
M’agrada molt participar a ONG i ja he estat col·laborant amb la fundació Enrique Villavecchia i vaig decidir que marxava l’estiu a fer un voluntariat. Però vaig parlar amb gent que n’havia fet i em van avisar que havia d’anar mentalitzada i ho deixo per a més endavant, per fer-ho ben fet. I, per tant, com que m’he de recuperar bé i tot plegat vaig decidir posar-me a treballar.