“M'enduc música d'allà on vaig”

Un dels col·lectius que més feina han tingut els darrers mesos ha estat el dels psicòlegs. Òscar Fernández, president del col·legi, fa vacances amb ganes de desconnexió.

Quins plans té per a l’estiu?

Anirem amb la família a un apartament a la platja, a un poblet a prop de Peníscola que es diu Alcossebre. El tinc des de fa 15 anys i és el refugi. Allà l’estiu és platja i caletes. A més aquest estiu és complicat, així que hi anirem segur.

Tenien altres plans?

Sí. Volíem llogar una furgoneta i ho vam estar mirant abans del confinament. Ara resulta que està molt de moda. Hem trucat a dos o tres llocs, però la demanda i els preus han pujat moltíssim amb la pandèmia i ho deixarem per més endavant. Al maig tenia 15 dies planejats amb els pares pel País Basc, però va quedar totalment aturat i ja veurem si ho podrem fer més endavant. A l’estiu amb ells no perquè els costa viatjar.

Com és un dia estival?

La dinàmica és tenir-ho tot estructurat. Si anem a la tarda a la platja ho allarguem fins al vespre i anem al ritme dels nens. Hem estat molts anys sense tele i ara en tenim una de petita perquè mirin alguna pel·lícula, però ens agrada molt llegir, passar les hores al mar o a la piscina comunitària. Si les vacances són de dues o tres setmanes visitem pobles de l’interior com Morella o Alcanyís, que queden a prop, i passem el dia a fora.

A la maleta no hi pot faltar...

No sé viure sense música i a l’estiu la lectura és una afició perquè durant l’any m’obligo a llegir coses professionals. Ara estic llegint Cien años de soledad, de Gabriel García Márquez, perquè tothom diu que és una obra mestra i no l’havia llegit. Intento dur un llibre sempre a la feina o tenir-lo dins el cotxe perquè a l’hora de dinar m’agrada emportar-me lectura i desconnectar. M’agrada la novel·la històrica, sobretot. I de música tot menys el heavy metal, perquè no l’entenc. Soc capaç d’escoltar blues, jazz, flamenc, fados... Sempre m’enduc música d’allà on vaig. A tot arreu intento saber quina està de moda i amb això torno una mica més enriquit.

Com eren les seves vacances de petit?

Feia poca cosa. Recordo que molts anys, per una qüestió econòmica, ja que provinc d’una família molt humil, em quedava al poble amb els nens que no podien anar de vacances i jugàvem al carrer. També recordo esperar que tornessin els amics. Les primeres vacances van ser a casa d’uns oncles a Sant Feliu de Guíxols, però ja tenia 13 anys. Eren fantàstics aquells estius. Suposo que això marca una mica el caràcter i et permet valorar allò que aconsegueixes al llarg de la vida, que molta gent no ho té tot ni pot accedir a coses que donem per habituals. I intento transmetre-ho als fills.

Té algun destí pendent?

M’agradaria anar a l’Àsia, algun país tipus Cambodja, perquè és un continent que no conec. Per sort he pogut estar a l’Àfrica, que és un paradís, Amèrica, Europa, però a l’Àsia no. Austràlia i Nova Zelanda ara no ho faria, potser per mandra a tantes hores de viatge... Tinc tres fills. El nen de 12 anys vol anar al Japó i sempre faig la conya que quan faci 18 anys el convidaré i hi anirem els dos. Això ve perquè quan el gran en va fer 18 li vaig regalar la Ruta 66 per fer-la els dos junts i, és clar, això ha marcat un precedent familiar [riu]. La petita vol anar amb la mare a Nova York de compres.

La Ruta 66 és tota una experiència, oi?

És fantàstica. La vam fer en cotxe, tot i que tothom diu que fer-la en moto és una altra història. Va ser un viatge intens perquè anàvem els dos i amb un adolescent té la seva gràcia per la pájara de l’edat i les papallones al cap. Passes moltes hores al cotxe, de conversa, d’explicar anècdotes... Va ser molt guai.

DON PIACERE

Òscar Fernández escull la terrassa del bar Don Piacere, a la Massana, per l’ambient que sempre té i sobretot per la seva situació. “Com és al centre, cada dos per tres et trobes gent a qui saludar.”