“Viatjar permet aprendre molt”

La sanitat és la seva vida: 20 anys de llevadora, 17 com a directora d’infermeria de l’hospital i alguns més gestionant altres tasques. Totes aquestes vivències les ha plasmat a Quaranta-tres anys a la sanitat d’Andorra, un llibre que ha pogut fer gràcies als diaris que escrivia des dels 17 anys i que ha guardat tota la vida. Ara la Covid li ha fet canviar una mica els plans, però no les ganes d’ajudar els altres, ja que de seguida es va apuntar com a voluntària a l’stop lab d’Encamp, on ha estat col·laborant també amb la seva experiència.

Era impensable un any sense Sant Jordi...

Qui ens ho havia de dir, no ens ho esperàvem! Jo tenia el llibre preparat per aleshores i ho hem hagut d’anar posposant.

Vostè que ha estat tants anys en la sanitat, com valora la gestió feta durant la Covid?

Bé, ens van confinar molt ràpid. Crec que el fet que el ministre de Salut sigui pneumòleg ens ha anat molt bé perquè és una persona més entesa, atès que el virus entra per l’aparell respiratori. És un punt a favor. Ara, el virus hi és i seguirà, i haurem de ser prudents i no fer ximpleries perquè, a part de la gent que malauradament ens ha deixat, hi ha qui se n’ha sortit però que ho ha passat molt malament.

Li ha afectat els plans d’estiu?

He marxat uns dies, però pocs, amb el meu fill, la jove i la neta. La resta els he passat aquí, a Andorra, que s’està molt bé i tinc feina amb el jardí perquè m’agrada arreglar-lo.

Com passa aquests dies?

M’agrada baixar a la platja, caminar per la muntanya, llegir i ocupar-me de l’hort perquè cada dos o tres dies hi has de ser, si no les herbes s’ho mengen tot.

Li agrada viatjar?

Sí, normalment sempre, a part d’estar uns dies a la platja, fem un petit viatge les quatre germanes i les dues cunyades. Les dones soles de la família, sense els homes. Ens ho passem d’allò més bé. Ens encanta aturar-nos, mirar aparadors... aquelles coses que amb els homes no es poden fer o no tan bé.

Van a prop?

Sí. Juntes hem fet Londres, Sevilla, Madrid... Normalment busquem una capital on ens puguem bellugar bé. Hi anem 4 o 5 dies. Estem molt ben avingudes. És un avantatge perquè som sis germans i tots vivim a Andorra. A més, celebrem tots els sants, aniversaris... Som de bellugar-nos tots en massa.

I destinacions llunyanes?

L’any passat vaig fer, amb una companya de l’hospital, un dels meus somnis: anar a Egipte. Va ser preciós. Ho tenia pendent de feia molts anys. Sempre m’ha agradat molt la història, sobretot l’antiga. El que més em va agradar va ser Abu Simbel. És una meravella veure aquelles esfinxs, estàtues tan grans, i sentir-te tan petita. Preciós. Fa anys també vaig fer el camí de Santiago, des de Sarria, amb dues germanes i la meva parella. Ens ho vam passar molt bé. A la gent que li agradi caminar li ho aconsello perquè és una vivència molt maca.

En té algun de pendent?

M’agradaria molt anar a Moscou, però ara ens haurem d’esperar, em sembla. Viatjar permet aprendre molt. Un de gran, de 14 dies com el d’Egipte, potser trigaré uns cinc anys a tornar-lo a fer, però una altra cosa són aquests d’uns dies.

Recorda els estius de petita?

Ui! Sobretot els passava aquí, a Encamp. Tot ha canviat tant... Podies jugar al riu, anar fins a l’oratori a berenar, coses que ara els crios ja no fan. Recordo una infància molt maca i, en ser tants germans, mai ens avorríem. Pujàvem a Sant Romà de les Bons, jugàvem a fer guerra entre nens i nenes i jugàvem al carrer, cosa que ara ja no es fa. La festa major era a la plaça amb un envelat... Tot canvia. Això no vol dir que sigui ni millor ni pitjor, sinó que és diferent.

ENCAMP

Aurora Casadevall escull la terrassa de casa seva, a Encamp, per la tranquil·litat que li provoca, la dedicació que posa en el jardí i l’hort per tenir-los arreglats i perquè “enlloc s’està com a casa”.