“Només existeix un pecat mortal, no tenir un dia per a tu”

El van fer capellà el 1963 i el van enviar a Organyà. Tres anys després va ser ordenat rector de Canillo. La seva passió per educar i acompanyar els joves va portar-lo a fundar AINA.

Coneixia la parròquia?

No, per a mi era totalment nou, però vaig venir aquí, anava al cafè i m’avenia amb la gent, que em van ensenyar com ser capellà de Canillo.

Ha canviat molt?

Quan vaig venir, tothom vivia de la pagesia. Abans qui venia un tros de terra era un traïdor, ara qui no ven terrenys és tonto. Sento que ja no hi ha successors ramaders i la gran preocupació de Canillo és saber qui cuidarà de tot això. La gent continua estimant la terra, però s’ha dispersat.

I AINA aconsegueix fer poble?

L’avantatge d’aquesta casa és que el poble la sent seva. Si algú que s’està aquí baixa a la vila amb el fulard, la gent reconeix que és d’Aina.

Com l’ha afectat la covid?

Va ser molt dur, em vaig deixar anar a les mans de Déu. Pensava: potser em toca marxar? Patia molt, però a l’hospital et cuiden bé, vaig recaure i ara em vaig controlant. Em condiciona més l’edat que la covid.

Com solen ser els seus estius?

Em quedo aquí, no faig vacances. Quan feia de professor, les feia per Carnaval que, no hi havia misses ni classes, i marxava quinze dies a estudiar.

No viatjava per oci?

Ho trobo avorrit. Per a mi les vacances és anar a llocs on aprens i coneixes gent.

Algun que recordi en especial?

Vaig fer un creuer per visitar els llocs on va estar Sant Pau i a Cancun, on vaig anar a un congrés de turisme religiós. A l’Índia per aprendre el culte de la llum, però el que em va canviar la vida va ser Nicaragua. Andorra va fer un projecte de clavegueram perquè hi havia el còlera i veure tot allò em va afectar.

Alguna destinació pendent?

M’hauria agradat travessar el desert d’Algèria a peu fins on van martiritzar Charles de Foucauld que ara l’han fet sant.

Com eren els estius de petit?

Ui, molt divertits. Feia de pagès, anava a pasturar l’euga de casa i així robava préssecs als veïns. Quan estudiava al seminari, treballava, però també em guardava uns dies per voltar Catalunya fent autoestop i feia cursets de missionologia.

Com va començar AINA?

Ser sacerdot per mi vol dir, com deia Jesús, donar camí. Al jovent d’avui els falta saber on anar. A Organyà ja ho havia fet i quan vaig arribar aquí en Pere Canturri va ser qui em va ensenyar a educar a través de la natura i el lleure. I vaig començar amb el Casal Sant Serni.

Com definiria la casa?

És un camí. Aina sembra valors, respecte, espiritualitat i fomentem l’esport més important i econòmic del país, que és el senderisme, i també la creativitat. Volem fer país i conèixer-lo, generar lligams d’amistat. Compartim i convivim; l’educació passa per la convivència.

Quin és el futur de la casa?

No només el d’Aina, sinó del lleure, que cada dia serà més necessari i urgent, però s’ha de treballar bé. Jo no agafo un monitor només perquè ho vulgui ser. Han de llegir, formar-se, venir aquí, sopar junts i parlar. Els preparo durant tot l’any.

Però vostè es retirarà algun dia.

Jo encara no sé per què soc aquí, no em toca. Estic pendent de tot, però tinc un equip i puc estar tranquil. Tinc una mica, com tenia Jesús, un grup de quatre que viuen aquí, un de 12 com els apòstols i un de 72 monitors com els deixebles; les coses poden continuar. Ara, depèn del Bisbe, no de mi. Jo marxo i això és del Bisbat.

Un rector desconnecta mai?

A la vida només hi ha un pecat mortal, que no és l’adulteri (riu), és no tenir un dia per a tu. Intento dedicar-me un dia a mi mateix, perquè la vida no és mirar en fora sempre, també és mirar endins.

S’ha plantejat mai deixar els hàbits?

Sí, clar. A la vida hi ha moltes crisis, sense aquestes no creixes, però també he tingut clar que, si existeix una paraula bonica, és la fidelitat. Un cop superes les crisis, estàs content d’haver estat fidel.

El que més li agrada de l’estiu?

Veure que els nens són feliços a través de la natura, la convivència i l’espiritualitat. Si ells ho són, jo encara ho soc més.

Casa de colònies AINA

Aina “és la meva església i la meva casa, he viscut per ella”. Per això “si hem de parlar d’intimitats, en parlem a casa meva”. Diu que les esglésies s’han buidat de jovent, però la casa és plena.