“He donat tres voltes al món gràcies a la meva feina”

President de l'Associació Andorrana de Vehicles Antics (AAVA), nascut a Lleida fa 70 anys, arrelat al país des de fa 50. Enamorat d'Andorra i d'Encamp, la seva parròquia. Ha dedicat la seva vida a la sanitat, al voluntariat i al món de la comunicació.

Està fent vacances?

Es podria dir que les faig 356 dies a l'any, soc un apassionat de la meva feina i, amb el pas dels anys, he acabat convertint la feina en vacances.

No ha parat aquest estiu?

Aquest any he parat una mica més. Estic gaudint molt d'una caseta de pagès que tenim a un poble del costat de la Seu, a Cercs. Hi viuen 24 habitants i és una meravella perquè només s'hi senten gallines, pollastres i algun ruquet.

Què hi fa allà?

Passem la tarda amb els veïns, fem tertúlia mentre la canalla juga. És un dia a dia molt tranquil, no passen cotxes i el silenci es pot tocar diàriament.

Això s’ha perdut a Andorra.

Sí, recordo quan era petit i venia a Pal a estiuejar a casa dels meus tiets. No s'hi sentia ni una ànima. Ara ha canviat tot, desgraciadament o gràcies a Déu, suposo que és el preu del progrés. Tot i això, continua valent la pena pujar a Andorra.

És de fer viatges llargs?

Sí, i continuo fent-ne. Sempre dic que per feina he donat tres voltes al món. Menys Austràlia, conec tots els continents. Conec l’Orient, l’Occident i Europa, a l’Àfrica també hi he fet molts viatges per labors voluntàries, igual que a Sud-amèrica, on he visitat Brasil o Mèxic. Orient és el continent dels meus somnis.

Ha convertit en una afició la que abans era la seva professió. Sí, soc infermer i havia treballat en una farmàcia d'Escaldes quan era jove. Un bon dia vaig canviar la bata blanca per la càmera de vídeo per convertir el que era el meu hobbie en la meva professió. Ara treballo en una productora de televisió i fa 20 anys que he recuperat la bata blanca per donar un cop de mà als altres a través del voluntariat humanitari.

A més, és el pallasso de l’hospital.

És extraordinari, és una d'aquelles experiències que la vida et brinda. Hi dedico moltes hores de lleure, i ara mateix soc l'únic pallasso a l'hospital. La meva feina és fer riure a la canalla i els seus familiars.

Deu haver viscut moltes experiències amb el voluntariat.

Sí, ara darrerament he fet dos viatges amb els combois humanitaris a Ucraïna i durant 5 anys vaig estar en un dispensari mèdic a Haití. Després del terratrèmol hi vaig tornar per ajudar les víctimes. Va ser una experiència dura.

I després la Covid-19.

Vaig aprofitar els dos anys que vam haver d'estar parats amb l'associació per dedicar-me a ajudar en els stop labs. Pràcticament, vaig estar tot el curs escolar fent els testos als nens a les escoles juntament amb la resta de voluntaris de la Creu Roja.

Quins records té de l’etapa com a corresponsal de televisió? Records molt bons, com els Jocs Olímpics del 92, al parc olímpic del Segre, o d'altres menys agradables com els aiguats del 82, que van ser les primeres feines que vaig fer com a corresponsal.

I l’afició als cotxes antics, d’on li ve?

De petit ja traficava amb cotxes, no he tingut mai afició als cotxes moderns ni que corrin molt, soc molt dels cotxes de la meva època. El set que tinc són dels anys 50 i els tinc impecables, els faig servir per al meu dia a dia i això m'encanta, són els meus nens.

Fa pocs mesos vau organitzar la Trobada internacional de vehicles antics a Encamp. Com va anar?

Molt bé, vam tenir tope de previsions. És una altra manera de contribuir en el desenvolupament turístic d'Andorra. Procurem que la gent gaudeixi de les carreteres extraordinàries que tenim de muntanya, que són una passada.

Té previst prémer el fre aviat?

Hauré de fer-ho, però no dec tenir gaire força per prémer-lo. Tinc present que hauré de marxar aviat, però, si pogués repetir la meva vida, buscaria la forma perquè tot passés de la mateixa manera. Poder gaudir el meu temps per poder ajudar els altres és el més bàsic per a mi i ho extrapolo a tot el que faig.

Bar Fontcuberta

En Lluís Dejuan tria la terrassa del bar Fontcoberta, a la plaça del comú d’Encamp, “perquè és molt significativa d’Encamp. M’estimo molt la parròquia, tot i que em desvisc molt per totes”.