“La gent es pensa que anar de gira és autobús i cervesa, i no”

Porta el metal a les venes, tot i que assegura que escolta música de tots els gèneres. Baixista perquè quan va començar “la guitarra ja estava agafada”. Toca en tres grups, Persefone, Violentos i Punkers Love The 80s, i ho combina amb la feina com a lampista.

Quan comença per a vostè l’estiu?

Al juny, suposo. Aquest mes si puc marxaré, pocs dies, cinc o vuit, els que em queden de vacances. Aniré a un càmping amb les nenes i la dona per veure pla. La síndrome pirinenca és molt dolenta, s’ha de sortir del país de tant en tant.

Però ja sol sortir molt del país per fer gires.

Aquest any no hi he pogut anar, no em quedaven dies de vacances perquè els vaig gastar tots l’any passat a la gira del setembre. A Persefone ningú no viu de la música, els altres han pogut anar-s’ho fent bé, però jo aquest cop no, és complicat. Ara estan molt amunt, pel que fa als assajos també, i jo estic perdent el nivell.

Té por de quedar fora del grup?

No, i si és així la vida continuarà. Ara em tenen gravat per als concerts perquè és molt car contractar una persona que faci un mes de gira. Soc conscient d’on puc arribar i on no, jo arribaré fins on pugui.

Què se sent en saber que tenen fans arreu del món?

El meu guitarra, en Carlos, sempre ha dit que un músic és un paio que és allà perquè passis l’estona, no cura càncers, els que fan això són els herois. Al final ets un bufó que fa que la gent s’entretingui i s’esvaeixi de les seves mogudes. L’endemà la seva vida continuarà sent igual, i la teva, també.

Com es costeja una gira d’aquest calibre?

Anant al banc i demanant un préstec i recuperant-lo durant la gira per retornar-lo al banc. Hem tingut ajudes de Govern que s’agraeixen i han servit per cobrir algunes despeses, com ara alguna gira o disc. Altres cops hem tret els diners de vendre samarretes o entrades de concerts. Sempre ens quedem a la línia, podem tornar de gira amb mil euros, comparat amb la despesa de 30.000 de la gira.

I anar de gira, com és?

La gent es pensa que és agafar l’autobús i anar pet de cervesa, però no, és un curro. Et muntes tu el material i te’l desmuntes. Al matí et lleves a les set o les vuit com si anessis a treballar, no existeixen les farres. El setembre passat de trenta dies només una nit vam anar a una discoteca, i perquè ens van convidar, perquè tampoc pots anar gastant.

Com és la conciliació amb la família?

Temps enrere, quan les nenes eren petites, era més complicat, però si tens el suport a casa no hi ha problema, com és en el meu cas.

Ha visitat molts països, a quin lloc li agradaria tornar?

Cada lloc té el seu encant i odi al mateix temps. Sempre m’han encantat països com ara Escòcia o Holanda, i hi tornaria per visitar-los. El Japó també va ser una bogeria.

I els seus estius de petit, com eren?

Eren els millors, baixava a la platja a Calafell, abans també a l’Ampolla de Mar, i hi estava tot l’estiu, bicicleta amunt, bicicleta avall, amb els genolls esgarrinxats.

Què prefereix, platja o munta­nya?

M’agrada tot, si la companyia és bona i tens predisposició, pots estar en un zulo amb els col·legues i estar bé igualment.

Com va descobrir el metal?

Un dia estava a l’habitació del meu germà, on tenia l’entrada prohibida perquè era el seu temple. Recordo que tenia el tocadiscos en un costat de l’habitació i a l’altre el prestatge, on tenia els seus discos. Buscant, sense que ningú em veiés vaig veure un àlbum negre, el vaig treure i de cop va haver-hi una connexió, era AC/DC, Back in black. El vaig posar al tocadiscos i amb la primera cançó ja em va volar el cap.

I va començar en la música.

Al principi em van posar en calçador a l’auditori, que abans estava a la plaça del Poble, per aprendre a tocar la guitarra. Tothom anava amb guitarra fina i jo amb una plena d’enganxines heavies que el meu pare havia trobat mentre portava el camió de les escombraries. Vaig durar un mes i al final em vaig acabar formant de manera autodidacta i sobretot al local, aprenent dels col·legues. He après molt dels músics amb qui he estat.

La Tapeta

Toni Mestre tria La Tapeta, al carrer de la Vall d’Andorra la Vella, perquè “hi estic molt a gust”. Té costum d’anar-hi cada divendres després de la feina per fer una cervesa amb un amic.