“Porto més de 40 anys fent el que m’agrada, no puc queixar-me”

Va néixer a Jaén fa 65 anys i va venir a viure al país de petit. Moltes de les seves escultures urbanes es troben en parcs, rotondes i places del país. Es considera pràcticament un autodidacte.

On ha anat de vacances?

Ha estat un mix de vacances i feina perquè de fet he anat a Andalusia perquè allà la meva dona té una casa i com que fa poc va morir la seva mare ha hagut de solucionar papers i altres. Hi vaig baixar perquè allà tinc dos contactes per fer exposicions.

Quines?

Concretament, vull fer-les sobre l’exposició que he fet a Escaldes-Engordany, l’última, la de Des-connectats, vull exportar-la perquè hi ha interès a Madrid i a Andalusia, i hi vull introduir la meva obra perquè mai he fet res allà i és on vaig néixer. La idea és fer-la a Úbeda, ja que hi ha l’església de San Lorenzo i estan intentant conservar-la, i hi ha un espai preciós. Em va agradar moltíssim el marc, el lloc. M’agradaria molt fer una exposició en aquella església. I després a l’ajuntament de Baeza, que també té la part antiga, té una sala d’exposicions que està en el marc del barri antic, amb unes muralles que van reformar, i és preciós. M’agraden els llocs i són patrimoni de la humanitat les dues ciutats i hi vull exposar. He de confirmar la data ja de cara a l’any vinent. I després la intenció és exposar també a Madrid, fer una exposició itinerant per diverses ciutats d’Espanya.

Què aprofita per fer a l’estiu?

No faig res diferent. El temps me’l gestiono jo. Fins ara a l’estiu era estrany anar a Andalusia a l’agost amb la calor que fa, però aquest any hi he anat a l’agost perquè la meva dona treballa i les vacances les tenia durant aquests dies, si no hi hauríem anat al setembre o una mica més endavant. Quan viatjo sempre està relacionat amb la meva feina.

Quins projectes té pendents?

Hi ha diversos projectes que tinc, el que passa és que n’hem parlat i no vull avançar res, en principi puc dir que hi ha dues escultures a dos països diferents. També hi ha un altre projecte que he de fer aquí que tampoc està confirmat del tot, però hi ha futur, encara.

Què feia de petit a les vacances d’estiu?

Ens portaven a Andalusia cada any, era un viatge sagrat. Des dels cinc fins als 12 anys. Quan ja vaig ser una mica més gran em vaig apuntar amb el mestre Roure a la coral d’Andorra a cantar de tenor. Anàvem a cantar per la costa i ens pagaven l’hotel, i com que vaig veure l’oportunitat de fer vacances m’hi vaig apuntar [riu].

Com ha sigut la seva trajectòria?

He tingut la sort de tenir clients que més o menys m’han obert camí. M’he guanyat la vida suficientment, però no per fer-me milionari. Això sí, la vida de l’artista és inestable. Porto més de 40 anys fent el que vull i el que m’agrada. No puc queixar-me. He fet obres fora del país, a la Xina, a Grècia, al Canadà, a França i a Xile.

Com és la feina d’escultor?

Molt agraïda. Vaig començar a fer dibuix quan era petit, després em vaig dedicar a altres feines per sobreviure, però des que soc conscient amb el dibuix he buscat el volum, fins que vaig començar a fer escultura, ja que em vaig adonar que estimo l’escultura. Amb ella tens volum, la pots tocar, pots interpretar i passar el que vols dir de manera directa, la comunicació té un efecte molt ràpid.

De tots els seus projectes, quin destacaria i per què?

Sempre és l’últim, i en aquest cas és el de Mira, situat al Parc Central. Destaco sempre l’últim perquè és l’última idea, l’última cosa que he fet. Quan faig una escultura al principi estic content i satisfet, però quan passa el temps i vaig evolucionant veig detalls que ja no m’omplen i s’acaba l’encant que em donava l’obra. Per ordre la del Diamant, la de Grècia i, per últim, Mira.

Li agradaria tenir un altre taller?

La idea és obrir un altre taller a Andalusia l’any vinent i el d’Andorra si puc el mantindré i si no el tancaré. Si el puc mantindre l’objectiu és treballar al país i després baixar uns dies a Andalusia, i combinar-ho.