Djily Diop: des del país de l'hospitalitat

jily Diop encara se sorprèn quan alguns europeus s’estranyen si els explica que el Senegal és una de les democràcies de referència a l’Àfrica. També li xoca que hi hagi persones que pensen que els seus pares, que són de Dakar, viuen en algun tipus de campament. “A la televisió es fa màrqueting dramàtic del que passa a l’Àfrica, però al continent hi ha moltes coses més”, remarca. I la diversitat és enorme. Algú de Costa d’Ivori –o de qualsevol altre Estat– no té gaire a veure amb en Djily. “És com una persona d’Andorra i una de Rússia; en general no tenen gaires coses en comú”, exemplifica. Però aquest “engany” és bidireccional. Molts senegalesos també tenen una visió distorsionada del que hi ha a Europa. “A la televisió et sembla que tot va bé i que val la pena d’anar a buscar-se la vida al nord”, explica, però hi afegeix: “No m’imaginava que a les grans ciutats hi hauria gent dormint al carrer i que manquessin tants recursos socials.” (Ho va veure els primers mesos que va ser a Europa, que els va passar a Barcelona.) A més, comenta que només tornen al país d’origen els que han fet diners i, per tant, des d’allà només es té aquesta imatge d’èxit. En canvi, els que no els van bé les coses es queden bloquejats aquí. “Tornar sense res els sembla que és un fracàs”, explica.

En el seu cas, i malgrat les dificultats inesperades, considera que li va bé. Treballa en un hotel i viu a Andorra des de fa sis anys. Té 39 anys i és l’únic dels sis germans que ha decidit de fer el pas de buscar-se la vida en un altre indret. Al Principat hi va arribar amb cautela perquè sabia que la gent del Pirineu era tancada. Amb tot, es va trobar persones obertes i disposades a conèixer-lo. Potser aquesta bona rebuda va ajudar-lo amb el català, que assegura que l’ha après tan sols “parlant amb la gent”. Això i la facilitat amb els idiomes que dóna haver nascut al Senegal, on l’idioma oficial és el francès, però la majoria de la població parla wòlof i d’altres llengües específiques de cada territori. “Un del sud i un del nord no s’entenen en la seva llengua materna”, recorda. I és que la diversitat no tan sols existeix en la llengua. Al país més occidental del continent hi conviuen diferents ètnies i religions.

La població del nord tendeix a ser musulmana i al sud hi abunden més cristians o laics. “Però tots som germans”, subratlla. No és casualitat que al Senegal se l’anomeni el país del terranga, és a dir, de l’hospitalitat. “Sempre hi ha prou confiança per convidar qui sigui a casa teva”, explica. (Va trobar un fort contrast quan va descobrir que aquí no era habitual de conèixer el veí que tens paret per paret.) I l’hospitalitat va de la mà de la solidaritat. “Si hi ha una família que necessita ajuda, la gent del barri sempre hi és per a donar un cop de mà, i tampoc ningú mai dorm al carrer si no és que vol”, descriu. Djily parla orgullós del seu país, però no sap si hi tornarà. El que sí que fa sempre que pot és viatjar-hi per veure la família i menjar thieboudienne, un plat d’arròs i peix que li encanta.