A la recerca d'oportunitats i una vida millor

Quan la Tina Monteiro va decidir plegar veles i recomençar una nova vida amb els fills i la parella a Andorra ja sabia que aquí sola no s’hi trobaria. Mitja família seva ja havia emprès prèviament el mateix camí que ella: des d’Amarante, al districte de Porto, al nord de Portugal, fins al Pirineu. “Som onze germans i quan vaig venir jo ja n’hi havia cinc que vivien aquí. Vaig venir perquè al meu país l’economia estava en una situació força complicada”, explica. D’aquell viatge iniciàtic (d’Andorra en coneixia ben poca cosa) ja en fa una dècada i ara, fent retrospectiva, no es penedeix gens d’haver fet el pas. “Va ser un canvi de vida una mica radical, aquí vam començar de zero, però el que hem trobat ha estat per a millor. De fet no tinc ganes de tornar a Portugal, no em crida res allà”, valora, mentre admet la preocupació pels que s’hi han quedat. “Em demano com s’ho fan per viure, amb els sous tan baixos que hi ha i el nivell de vida tan car que es manté. Sobretot penso en la gent jove, en les seves oportunitats”, afirma.

Ho diu, però, sense renegar gens de casa seva. Descriu Amarante com una ciutat petita i turística, amb una tradició gastronòmica diferent de l’oferta pirinenca. Sobretot per la manera de cuinar i no tant per la matèria primera. El bacallà preparat de mil maneres –“fet al forn amb maionesa, ceba i pebrot és boníssim”, postil·la– o el vi verd –és el vi negre abans de madurar, de sabor més contundent i que se sol emprar per regar els àpats– són habituals del dia a dia portuguès. Com també les anomenades brisas do Tamega, uns dolços locals en forma de barqueta fets amb ou, vi de Porto, ametlla i sucre; i el pao-de-ló, un bescuit espectacularment esponjós que el col·lectiu de residents portuguesos d’aquí pren sobretot per Nadal, per tenir presents les arrels.

I si van tot just aquests dies a visitar Portugal i es troben a la recerca de parella o, directament volen acabar en el futur enfilats en un altar dient el “sí, vull”, faran bé si passen pel nord del país. A localitats com la d’Amarante celebren la festa de San Gonzalo que, explica la Tina, és conegut com el sant matrimonier. “Els que els vulguin casar s’hi poden encomanar... no sé si funciona!”, riu. Però les festes populars que lliguen tradició i casori no acaben aquí: des de fa quasi 60 anys, cada 12 de juny a la catedral de Lisboa s’organitzen els anomenats casamientos do santo António, on 16 parelles sense recursos es casen en una cerimònia multitudinària que es retransmet per la televisió pública –l’esdeveniment sol ser líder d’audiència– i que sufraguen un seguit d’empreses patrocinadores del gran enllaç.

Malgrat la distància, la Tina procura mantenir vives la cultura mare i també traspassar-la als seus fills, d’11 i 17 anys. Per això és una de les habituals de la Casa de Portugal: “crec que és bo que puguem trobar-nos i celebrar les tradicions de la terra, els nostres orígens”, exposa. Encara que aquí, de moment, els casaments multitudinaris no s’han importat!