El món en 468 km2
Amb l'esperit italià a flor de pell
Alberto Rossi, de Varallo Sesia (Itàlia) parla amb passió dela seva terra
No cal ser gaire observador per deduir que Alberto Rossi és originari d’Itàlia si s’entra al seu despatx. Un disseny de l’interior molt cuidat el delata. Segurament és més revelador el mobiliari que l’acompanya que no pas l’accent català que té, on la llengua materna és pràcticament imperceptible. Aquest domini rau en l’arribada primerenca a Barcelona, on va aterrar amb tan sols sis anys. Per feina, la família va traslladar-s’hi per un període curt, però aquella temporalitat es va allargar. Tot i que només tenia sis anys, els primers temps l’Alberto ja va percebre grans diferències entre el país natal i aquella nova ciutat. Era l’any 1973, quan Itàlia era un país obert i modern que diferia de l’Espanya encara sota el règim franquista. “Vaig notar el contrast. A Itàlia trobaves moltíssimes coses als comerços i a Espanya l’oferta de productes i serveis era molt limitada”. Amb aquella edat ho notava en el seu àmbit, com ara amb els jocs, que no eren tan variats a les botigues.
Haver viscut gairebé sempre lluny no li ha fet perdre el vincle amb casa seva, a Varallo Sesia, als Alps. Hi ha residit unes quantes temporades i, sobretot, s’endú allà on va l’esperit del territori, forjat per la gastronomia, la passió per la música i la creativitat inherent dels italians.
I si la cuina tradicional es posa sobre la taula, l’Alberto s’afanya a puntualitzar que va molt més enllà de les arxipopulars pizza i pasta. Reivindica la cuina regional, no tan coneguda. “És una llàstima perquè hi ha una varietat increïble”. Posa d’exemple la polenta, unes farinetes de blat de moro típiques del nord d’Itàlia que es poden cuinar de mil maneres diferents. I encara una altra puntualització obligada per a un italià respecte de la gastronomia: “La carbonara mai es fa amb crema de llet. Només ou”.
Ara fa tretze anys que l’Alberto es va instal·lar a Andorra, quan el va contractar una entitat financera. Avui continua al país fent de consultor d’empreses. Del tot integrat, manté un peu a la seva estimada Itàlia. A més de ser el cònsol honorari del país, dedica el temps lliure a la música, tocant al piano o amb el bel canto al Cor de Cambra de les Valls d’Andorra.
També parla orgullós de la creativitat i la imaginació dels italians, una característica que de vegades troba a faltar aquí. “Els italians som dissenyadors, sempre estem pensant i creant”. En el seu terreny, l’empresarial, és notori: Itàlia té entre cinc i sis milions de petites i mitjanes empreses, sis mil de les quals són líders mundials del seu sector. “Ho han aconseguit amb la creativitat a l’hora de fer funcionar els negocis i el disseny de productes com ara la roba, les sabates o els mobles”.
Per molt que de vegades aparegui la nostàlgia, per ara no té previst mudar-s’hi. A més, també troba que cada cop hi ha menys diferències. En particular Catalunya i Andorra, pensa que tenen moltes similituds amb el nord d’Itàlia. Queda lluny, doncs, l’època que les botigues no tenien la joguina que volia.