Procedència alemanya, sentiment andorrà

En 34 anys canvien moltes coses a la vida de qualsevol persona. Des de la residència fins a un sentiment de pertanyença. Aquest és el temps que fa que Roswitha Reppich viu al Principat. Va trobar l’amor en un viatge a Mallorca i després d’estar dos anys mantenint una relació a distància amb qui ara és el seu marit, que vivia i treballava a Andorra, va venir a residir quan se li va presentar amb l’anell a Aquisgrà, on ella vivia abans.

“Va ser just quan les inundacions del 1982. Jo tenia el vol comprat i tot preparat i trucava a la botiga on el meu marit treballava i no donava senyal. Em vaig emportar un ensurt de mort”, recorda Roswitha, que al dia següent va veure a les notícies alemanyes el que havia passat.

Va arribar a Andorra i la primera impressió que va tenir és d’antiguitat. “Vaig trobar que Espanya i Andorra estaven com 50 anys endarrerits respecte d’Alemanya”, explica. De fet, l’impacte va ser tal que arribant a l’aeroport de Barcelona el primer sentiment que va tenir va ser de frustració: “Una ciutat tan famosa com és i vaig pensar: on m’he ficat? Els cotxes estaven abonyegats, tot estava trencat i hi havia molta pol·lució.”

Amb el temps, però, tot ha canviat per a ella al país. “Em trobo millor i més segura. Gairebé ni m’atreveixo a creuar la frontera.” El canvi de mentalitat ha estat tal en aquests 34 anys que des de fa vuit compta amb la nacionalitat andorrana. “Per què ho vaig fer? Simplement perquè em sento d’aquí. Ja hi fa molts anys que hi sóc”, comenta. El seu sentiment ara és del Principat, però segueix anant a visitar Aquisgrà de tant en tant, això sí, “cada vegada menys”. El que més troba a faltar és el “menjar”, diu somrient.

El panorama del seu lloc d’origen ha canviat i el veu menys segur que anys enrere. “Pràcticament no puc sortir sola al centre perquè la gent em molesta més i dius coses de mal gust. No és el que era.” Malgrat no ser el mateix, Aquisgrà és un lloc de força turisme ja que allà hi ha les restes de Carlemany, reconegut com el fundador d’Andorra, que de fet va morir-hi l’any 814. Per casualitats de la vida, s’ha mantingut relacionada a llocs marcats històricament per l’emperador.

Tot i que Roswitha és andorrana, els fills, de 31 i 28 anys, que viuen a Barcelona amb les respectives parelles, tenen nacionalitat alemanya. I no va ser fàcil al moment inscriure’ls com a tal per petits malentesos amb el cognom. Els alemanys només tenen un cognom, o dos si es combinen amb un guió. Quan una parella es casa es decideix quin dels dos es manté en funció del que es vulgui. Això és així des que es va establir la llei d’igualtat de gènere, ja que abans sempre els fills i la dona tenien el cognom de l’home. “Tenen el primer cognom del pare i em deien que no eren fills meus perquè no coincidien.”

Tantes voltes fa la vida que un simple viatge de lleure a una illa pot acabar suposant un nou sentiment de pertanyença, en aquest cas, el d’Andorra.