Que la mort no t'agafi sense haver viscut

Acabo d’atendre una parella de joves plens de potencial i de recursos que, paradoxalment, estaven paralitzats i condicionats per la por...

La por, una emoció bàsica que tots necessitem per viure, mai més ben dit, o com a mínim per poder seguir amb vida. La por ens manté amb vida, ens protegeix de perills reals i fa posar en alerta tots els nostres sentits. Tenim algunes pors determinades genèticament com ara la por de la foscor, de la soledat, de les serps o de les alçades. Però amb el pas del temps també anem incorporant altres pors, algunes de pròpies i altres que són heretades dels nostres pares i educadors.

Però aquesta por que ens manté amb vida, sovint, en realitat, ens situa més a prop d’una mort tècnica que de la vida. La por és la culpable que ens limitem a sobreviure en comptes de viure plenament.

El i si... ens mata en vida, ens limita, ens lliga de mans i peus. Sovint tenim por de coses que mai passaran, de fantasmes inexistents i de perills imaginaris.

Deixem passar somnis i desitjos, per allò que creiem que ens convé –o que d’altres persones creuen que ens convé–. Intentem que el cap doblegui el cor ignorant que les emocions tenen moltes coses a dir-nos. Abandonem una vida imperfecta i estimulant per una vida aparentment perfecta, segura però tremendament avorrida i mancada d’il·lusió i emoció.

Treballem en feines que no ens agraden i intentem que el sou ens compensi la desídia d’anar a pansir-nos cada dia a l’oficina. Somiem que un dia podrem fer allò que volem mentre la vida passa i ens distraiem amb capricis materials per justificar la manca d’il·lusió en el nostre dia a dia.

Aquests dos joves extraordinaris estaven preocupats per la jubilació. La jubilació! Si hi arriben, els queden com a mínim 25 o 30 anys! La de coses que poden passar en aquests anys és impensable!

La meva feina em posa cara a cara amb el patiment i la por aliena –i pròpia– cada dia, sovint més d’un cop al dia i, creu-me, la major part de la gent passa la vida sense haver-la viscuda.

Esperem que vinguin temps millors, mai és el millor moment per fer allò que volem fer, renunciem als nostres somnis per por de perdre una aparent i fràgil seguretat i, al final, ens adonem que no ha valgut la pena.

La major part dels meus clients han complert els seus somnis quan han perdut la parella, quan han estat diagnosticats d’una malaltia greu o quan han patit un esdeveniment traumàtic.Ja és ben trist que necessitem veure les orelles al llop per replantejar-nos les nostres prioritats. I sabeu què? Doncs que tothom que conec que s’ha vist abocat o ha decidit viure després d’un esdeveniment traumàtic ha valorat que ni era tan difícil, ni tan costós ni tan arriscat; però per damunt de tot, han valorat que aquells anys que han perdut no tornaran mai.

Benvolgut lector, atura’t, mira les teves pors cara a cara, analitza la vida que portes i planteja’t què necessites per poder dur la vida que vols.

Que el meu proper article no t’agafi sense haver viscut.