És el moment de cooperar

Ara és el moment de cooperar, de posar el teu talent al servei de la comunitat i d’aportar el teu petit granet de sorra. Cadascú té un context diferent que determina el que pot aportar a la recuperació que tant necessitarem, per això m’agrada més parlar de capacitat d’esforç que de contribució neta. Però, què és l’esforç? Quan fem un esforç ho notem perquè ens costa, hem de tirar de responsabilitat, assumir un cost més elevat, un cansament extra i una mobilització de recursos i energia que no estem acostumats a fer. Si em demanes que pugi al Casamanya al meu ritme et puc dir que no em suposa gaire esforç; ara bé, si em demanes que hi pugi en menys d’una hora ja és un altre tema.

Aquí hi ha la clau, en l’esforç que estem disposats a fer per tornar a fer pujar el país. Fer un donatiu de cent euros no és el mateix per a una padrina que només cobra la jubilació, que per a un esportista amb un contracte milionari. Ara bé, en el tema de l’esforç els psicòlegs sabem que hi ha un fenomen que ens preocupa que anomenem mandra social. El nom és molt il·lustratiu i ens mostra el que sol passar en situacions socials a l’hora de demanar un esforç. Et poso un exemple ben il·lustratiu. Imagineu una corda, tipus maroma, enganxada a un sensor que mesura la força amb què s’estira. Ara imagineu que tinc tres voluntaris que volen estirar la corda i els demano, d’un en un, que ho facin tan fort com puguin per valorar la seva capacitat d’esforç. Posem pel cas que la primera persona fa una força de 50 unitats, la segona de 100 unitats i la tercera de 150 unitats. Ara passem a la segona fase de l’experiment i els demano a tots tres que estirin la corda alhora. T’atreviries a dir quina força faran? Quan explico aquest exemple a les meves xerrades i cursos acostumo a trobar el públic polaritzat entre els que diuen que faran la força equivalent a la suma de la força de tots tres per separat i qui diu que en faran molt més per això del treball en equip. Doncs mira quina sorpresa, el resultat de l’experiment no és ni igual, ni superior, sinó inferior a la suma dels tres esforços per separat.

Què ha passat? Doncs si ens posem a entrevistar els subjectes experimentals per separat veurem que tots, més o menys, donen la mateixa resposta: “Escolti’m que jo he estirat molt més que quan ho he fet sol, el problema és que els altres dos companys s’han arrepenjat i no han fet el que havien de fer. De fet, si no és per mi això ni es mou!”.

Un a un es van excusant en els seus companys segurs d’una cosa: és absolutament impossible comprovar l’esforç que ha fet cadascú. Sí, la responsabilitat queda diluïda dins del grup, així que no cal fer el mateix esforç que faries quan saps que t’estan mirant i avaluant directament a tu. A més a més, es dona el pensament que tothom farà el mateix i no seré jo l’únic ximple que es deixi la pell amb un esforç que no em ve de gust fer. Crec que el missatge ha quedat clar, no és el moment de fer-se el mandrós ni d’esperar que un altre faci l’esforç. Finalment, una reflexió més, quan decideixis fer un esforç a favor de la comunitat, intenta que estigui a l’altura i que sigui proporcional a l’esforç que farà la padrina.