Viure amb angoixa

La major part de persones que acudeixen a consulta per un trastorn d’angoixa ho fan després d’haver-lo patit de quatre a sis anys, just quan la seva parella els ha deixat, els han fet fora de la feina, han tingut un accident de cotxe o han patit un atac de pànic.

L’angoixa arriba a poc a poc, de manera insidiosa. Al principi creiem que és estrès i busquem un motiu per justificar-lo. A la llista de culpables sempre hi ha la feina, un cap incompetent, una parella que no ens atén, uns fills exigents o una economia per sanejar.

L’estrès, a diferència de l’angoixa, té un origen i un detonant clar, és més intens i dura menys. L’estrès entra per la porta gran, és molt intrusiu i li agrada fer-se notar histriònicament. L’ansietat, no. L’ansietat és subtil, punyetera, discreta i molt sofisticada. A poc a poc ens pren la son i no ens deixa descansar, activa el nostre sistema nerviós i ens provoca sensació de mareig, suor, palpitacions, sensació d’ofec, molèsties a l’estómac, pressió al pit, vertigen i sequedat de boca. També ens fa estar irritables, ens excita, ens fa veure perills per tot arreu i ens tensa. Ens fa perdre l’interès per la vida i per fer tot allò que ens agradava fer, ens fa mandra anar en bici i oblidem els nostres hobbies. L’angoixa fa que ens sentim petits, amb por i insegurs.

Amb aquest panorama cometem errades, no ens podem concentrar, sentim preocupació per tota mena de calamitats futures, preveiem un futur fosc i els nostres pensaments es tenyeixen de pessimisme.

I tot això a poc a poc, sense adonar-nos-en, fins que un mal dia prenem consciència que no som ni la meitat del que érem. Intentem relaxar-nos i compensar-ho com podem. Alguns amb el menjar, altres amb la beguda, hi ha qui ho fa amb drogues i qui ho fa amb l’esport, sempre de manera impulsiva o compulsiva.

Ara ja tens clar què suposa viure angoixat. Sí, ja sé que mola tenir una vida hiperactiva, una agenda superplena i no parar a casa per a res; però això d’anar a tope o de portar el teu equip a tope no té cap sentit, ja que com has pogut veure el rendiment en l’àmbit cognitiu és pitjor, la qualitat de vida és inexistent i, a més a més, ens hi estem jugant la salut mental i física.

Sí, amb l’angoixa passa com amb els cotxes. Si portes un cotxe passat sempre de revolucions, s’acabarà espatllant. Potser serà el motor o la transmissió o potser serà el cor, l’estómac o una malaltia autoimmune...

Irritables, insuportables, pessimistes, esgotats i mal descansats, ja no ens aguanta ningú, cometem errors a la feina, patim molt i entrem en un cercle viciós que ho complica tot.

Ara que som a casa intentem gestionar l’estrès que ens provoca la pandèmia per poder gestionar l’angoixa vital que tenim. Intentem redefinir la nostra vida. Triem unes altres prioritats. Intentem-ho. Fem-ho. Si som capaços de fer-ho, aquesta pandèmia no haurà estat en va...

Per cert, la pandèmia ens estressa, el que ens angoixa és la vida que portem... Ara no li carreguis el mort al coronavirus...