I ara, què?

Què està passant? Atenc moltes consultes relacionades amb el desconfinament. I totes elles tenen un element en comú: la por. Cadascú fa el que pot. Alguns surten una estoneta, amb molta por, mentre que d’altres no volen sortir per no córrer cap risc.

Durant aquests dos mesos hem patit emocions molt intenses i molt variades. De la por hem passat a l’esperança, de la il·lusió a la decepció, de la frustració a la ira, i de la desesperança a la tristesa. Hem fet el que hem pogut, però qui més qui menys ja s’ha adaptat a aquesta nova vida. A casa estem segurs. Potser incòmodes, tristos o estressats, però segurs i protegits dels estralls que està provocant el coronavirus a milions de persones arreu del món.

De cop i volta sembla que ara sí que podem exposar-nos a aquest perill èpic i de sobte sentim una sensació de vertigen i de por. El que sentim ara mateix és una por condicionada, és a dir, tenim por d’una cosa que abans de la Covid-19 no ens feia por. Sortir al carrer, ara, fa por. Trobar-te una persona, anar al súper, sortir a córrer o fer un cafè, ara, ens provoca por.

Però si ho analitzem amb detall veurem que en sentit estricte no ens fa por sortir al carrer. El que realment ens fa por és contagiar-nos, però això tant hi fa, ja que quan sentim por pensem poc, malament i amb un únic objectiu a la nostra ment: protegir-nos tot evitant exposar-nos a allò que ens fa esfereir.

Tot i que no veiem el virus sabem que podem prevenir el seu contagi. Sabem que si portem mascareta, que si ens rentem les mans i si ens traiem la roba en entrar a casa estarem rebaixant la probabilitat de contagi. Però, què passarà amb els nens al col·legi? Jo puc respondre per mi, però no sé què farà la meva filla tot el dia a l’escola. No estic segur que no porti el virus a casa.

Jo estic segur que seguiré totes les mesures de seguretat, però no puc controlar que el senyor que ha anat davant meu al súper hagi estossegat davant del lineal dels iogurts tot baixant-se la mascareta. Aquest exemple és real, vist en primera persona.

Tenim molts dubtes per resoldre i una nova por condicionada amb la qual hem d’aprendre a conviure. Aquesta por condicionada no ha de ser dolenta, de fet és un mecanisme d’adaptació psicològica que ens ajudarà a romandre vius evitant que ens exposem al perill. Les pors condicionades solen ser apreses, de vegades per experiències pròpies, de vegades per experiències d’altri.

Ara ens toca adoptar un nou marc mental. Però, quin és aquest nou marc mental? Doncs no el sabem, l’haurem d’anar construint a poc a poc, sense precipitar-nos, incorporant informació de qualitat, vàlida i fiable.

Tenim una nova realitat per definir entre tots, reajustant contínuament aquesta por condicionada en funció de les noves troballes que anem fent, de vegades amb prudència i de vegades amb valor.