Tens una decisió pendent

Escoltem el que les nostres pors i angoixes, tristeses i alegries ens han de dir. Les emocions són la darrera opció del nostre cervell, el darrer recurs que té per fer-nos aturar i pensar. De fet, amb les emocions passa com amb el dolor físic. Aquell dolor que tens al queixal t’està dient que vagis el dentista al més aviat possible. El nostre cos ens avisa, però nosaltres ho ignorem. Ens prenem una pastilla, pensem que no serà res i seguim fent. Al final el tema es complica i acabem perdent la peça. Ens costa molt aturar-nos i pensar, pensar amb claredat, amb la mirada al futur, lluny de la por i de la comoditat, lluny del desig i de la racionalitat. Amb el dolor emocional passa exactament el mateix. Les emocions que ens fan mal ens estan dient que no seguim fent el que estem fent. No ens podem acostumar a patir, ni estar tristos, ni de mal humor, ni encara menys viure amb l’angoixa. No podem ignorar el que sentim ja que el que sentim té un missatge per a nosaltres.

Faig un parèntesi per comentar que en algunes ocasions aquestes emocions que sentim són a causa d’un trastorn físic, un desordre en els nostres neurotransmissors o símptomes associats a altres malalties. El primer símptoma del Parkinson o de la diabetis sol ser la depressió. Però tret d’aquests casos, quan patim, quan estem angoixats, quan tenim por o quan no ens volem aixecar del llit, el nostre cos, com pot, ens està dient que no podem seguir fent el mateix que fem. La realitat és que hem desconnectat del nostre cos. Tornarem a la normalitat i tornarem a tenir vides atrafegades, inhumanes i angoixants. Tornarem a buscar una pastilleta en forma de distracció, de caprici o de regal. Buscarem una solució fàcil, quelcom que ens compensi o alguna cosa que ens motivi.

Molts dels problemes que tenim es deuen al fet que tenim una decisió pendent. Evitem fer canvis essencials a no ser que no ens quedi cap altre remei. Mai oblidaré una persona que em va demanar que l’ajudés a gestionar l’angoixa que li provocava haver d’anar a la feina. Li vaig dir que seria millor canviar de feina, de departament o de cap. Ho va fer i miraculosament va desaparèixer la seva angoixa. Tampoc oblidaré mai aquella senyora que cada nit prenia més vi del compte. Em va demanar ajuda per deixar la seva addicció. La solució era força fàcil: deixar la parella. Miraculosament en deixar una parella que l’angoixava i la posava trista se li van passar les ganes de desconnectar amb el vi.

Tampoc oblidaré aquell executiu que em va demanar ajuda per deixar de fer compres compulsives, concretament de rellotges. Tenia més de dos-cents exemplars. No podia deixar de comprar fins que va canviar de feina a una en què tenia control de la seva vida, podia gaudir de la seva família i tenia temps per sortir en bici amb els amics. De nou, sorprenentment, les seves compres compulsives van desaparèixer.

De vegades no podem incidir en l’origen dels nostres mals. La vida és així, de vegades bonica i de vegades crua i amarga, però la meva experiència em diu que en la major part d’ocasions sí que ho podem fer i no ho fem... De vegades per por, de vegades perquè no en som conscients i de vegades perquè ens hem acostumat a conviure amb aquell dolor, amb aquell queixal corcat o amb aquella decisió que tenim pendent...