Massa pendents dels altres

Sí, això és un problema ja que mentre critiques i perjudiques una altra persona no t’estàs enriquint ni aprofitant les oportunitats que tens per fer de la vida un lloc més amable i estimulant. Però aquest viure pendent del que fan els altres també es un símptoma, normalment d’una manca d’estimulació o d’interès de la pròpia vida. De vegades és un símptoma de por, de vegades d’una insatisfacció molt elevada, i sovint és un mirall que ens mostra el que voldríem per a nosaltres i no tenim. El problema és que aquesta situació, en comptes d’estimular-nos o inspirar-nos, ens bloqueja i preferim matar el missatger, eliminar l’element dissonant o perjudicar la persona que ens mostra que hi ha més realitats, altres formes de fer i altres models de vida. Tot això és més o menys humà i fins i tot comprensible, però suposa un greu problema: la nostra energia és finita i si la invertim a mirar i criticar els altres no ens en quedarà per dedicar-ne als objectius i prioritats, de tal manera que la situació que no ens agrada es perpetua.

A més a més, l’enveja i l’odi amarguen i corrompen l’ànima, l’esperit i la vida. L’odi és una emoció secundària que es caracteritza per la unió de la ira i l’atribució d’un culpable en l’àmbit cognitiu. Com a bona emoció secundària, sol estar errada, vull dir, les emocions i la cognició no solen anar de la mà, de fet, com més intensitat d’una d’elles, menor efectivitat de l’altra. Doncs mira, ja ho tenim tot clar. Quan estem segrestats per la ira pensàrem pitjor, de tal manera que és molt possible que ens equivoquem en l’atribució de culpes i responsabilitats del que ens passa. Dit això, sovint la ràbia o la ira que sentim és normal i real, a qui culpem i què fem per gestionar-la, ja no tant...

Quin consell et puc donar? Doncs que facis per tu. És més productiu, enriquidor i satisfactori. Si la teva vida no t’agrada pren decisions i sigues valent en comptes d’emprenyar i criticar el veí. Tu ara no n’ets conscient, però aquesta actitud està perjudicant el teu benestar i el de les persones que t’envolten. L’energia invertida a fastiguejar l’altre no tan sols no aporta res, sinó que resta i ho empitjora tot. Imaginem que això passa en l’àmbit professional, al final l’altre, l’odiat, decideix marxar a un ambient més tolerant, obert i madur, o bé decideix plegar i dedicar-se a una altra cosa, de tal manera que l’entorn perd i es torna més mediocre. Pensa-ho bé, aquell bar que feia tan bé els frankfurts, aquella pastisseria que feia tan bons els croissants de xocolata, aquell director de màrqueting que ha decidit marxar de l’empresa o aquella caixera tan simpàtica que feia que la gent comprés més. Tots aquests exemples són reals i precisament el seu bon fer va despertar, en el seu moment, l’odi i l’enveja dels seus companys. Totes aquestes persones van decidir plegar. Alguns desgastats en la lluita, altres decebuts, altres desil·lusionats. Alguns van decidir marxar a terres més madures o amb més llibertats. El resultat és que tots var perdre, fins i tot els artífexs d’aquesta conxorxa, ells no ho saben, però també han perdut.

Què et puc dir si ets l’odiat? Doncs que ignorar és tan important com atendre, que facis per tu i que sempre tindràs admiradors i detractors, collonera i haters, i que no facis cas de tot el que diuen de tu.