Pic o llac?

Fa uns dies, una bona amiga amb qui compartim alguns projectes professionals em va demanar de fer una reunió tot fent una caminada. Em proposava de pujar al Casamanya en una agradable sortida matinal. Ja fa temps que ens coneixem i em vaig permetre fer-li una pregunta. Per què vols anar al Casamanya? Això és més important del que sembla. Des del més absolut respecte volia saber quina era la motivació de la meva amiga, ja que no voldria per res del món frustrar-li els objectius.

Després de la seva resposta li vaig fer una nova pregunta. Vols pujar a un pic o et va bé anar a un llac? I per a la meva fortuna li va encaixar a la perfecció anar a un llac. Que bé! Lamentablement no ens vàrem poder banyar, ja que feia molt fred per ser l’època de l’any en la qual ens trobem, però això també forma part d’aquest bonic entorn natural en el qual vivim.

Ara que ja ens anem coneixent us he de confessar una cosa. Jo, tot i ser alpinista, mai he estat un fan de fer pics. Sempre m’ha agradat més el camí, la via, la canal, anar resolent dificultats, anar trobant la millor opció, el millor gel, la millor pedra, la millor vista i, si s’esqueia, feia cim.

Ara ja fa molts anys que faig pocs cims. De fet, des que visc a Andorra, en aquest any i vuit mesos només he pujat al Casamanya en solitari un cop, al Cubil amb esquís uns quants cops amb clients i res més. Si tot va bé al setembre pujarem al Cataperdís amb la meva filla després de fer nit en alçada, però encara està per veure.

Ara, això sí, de llacs, boniques valls, salts d’aigua, tolls, boscos i colls te’n puc dir un quants. M’encanta agafar el meu iPad i anar a treballar enmig de la natura, de vegades remullant-me en un llac, de vegades a l’ombra d’un bosc, sovint gaudint del cant dels ocells i sempre amb aquella sensació de benestar que et dona la natura.

De fet, amb els meus clients faig el mateix. Els porto a passejar, pedalar o esquiar per aquestes boniques munta­nyes tal com vàrem fer aquella profitosa reunió de camí a l’estany Esbalçat. No sé si podríem extreure alguna correlació entre la gent a qui li agrada fer cims i la gent que prefereix anar a llacs i la seva personalitat, però el que sí que és cert és que, si més no, podem extreure algunes reflexions.

De vegades fem un cim per castigar-nos, per buidar-nos, per patir, com una mena d’acte de penitència. De vegades com un petit sacrifici que ens presenti davant dels nostres companys com un heroi, de vegades per ego i de vegades buscant l’admiració. Fa molts anys que estic a la muntanya, he fet expedicions, he estat alpinista patrocinat, sé de què parlo. L’esperit muntanyenc està sobrevalorat. No ho dubteu.

De vegades surts amb ganes de gaudir i aquella calorada que agafaràs caminant quedarà compensada per un bany en un llac. De vegades el bany és dins del gel, un cop més buscant la foto i l’admiració, de vegades és un bany calmat, de vegades vigoritzador i de vegades, només de remullar-nos els peus en tenim prou.

I aquí és on rau la clau de la vida, en l’equilibri entre el sacrifici i el fet de gaudir, entre fer les coses per tu i fer-les per ser admirat, entre fer les coses amb sentit per a tu i amb sentit per a una altra persona. Quina és la millor opció? Doncs com tot a la vida mantenir un equilibri, adequar els teus plans al teu context i necessitats i poder canviar d’opinió si s’escau.

Però el més important, sens dubte, és que facis les coses amb sentit, amb sentit per a tu, per a les teves necessitats i prioritats, sense confondre el patiment amb l’esforç, ni el sacrifici amb la perseverança, l’admiració amb l’autoestima i ni molt menys gaudir amb la culpabilitat.