El que pots aprendre del riu

Torno a casa després d’una agradable tarda al riu. Durant algun temps, mentre estudiava psicologia, vaig treballar de monitor de ràfting al Pallars. M’ho vaig passa superbé. En aquell primer estiu al ràfting vaig enamorar-me del riu.

Diuen que la vida ofereix moltes lliçons a qui vol aprendre i sens dubte que aquells estius al riu em van ajudar molt en les seves lliçons. Avui, per això, no hem fet ràfting, tan sols ens hem banyat, hem jugat i he volgut ensenyar-li algunes lliçons a la meva filla.

La primera ha estat conèixer el cor­rent i el contracorrent. Hom pensaria que l’aigua del riu sempre baixa, però no és ben bé així. Dins d’un riu podem trobar corrents ascendents d’aigua, de fet, n’hi ha molts, i si no que ho demanin als caiaquistes!

Hom també pensaria que al riu tot flueix, però el cert és que sovint els cor­rents entren en bucle i t’hi pots quedar atrapat. Si vols fer l’experiment pots tirar una branca a l’escuma blanca que es forma darrere d’una pedra. Veuràs com s’hi queda atrapada donant voltes i voltes.

Del riu m’agrada tot, però hi ha un fenomen que em fascina. La dinàmica dels rius guarda un perfecte equilibri entre el canvi i l’estabilitat. A grans trets un riu no canvia gaire, és a dir, és aigua que baixa, a més velocitat si hi ha més pendent i més a poc a poc si no hi ha tant pendent. Els rius tenen ràpids, obstacles, meandres i un munt de fenòmens més. Però, per una altra banda, com deia Heràclit, el riu és canvi en estat pur i mai ens podrem banyar dos cops al mateix riu.

Del munt d’hores que he passat al riu també he après que no hi ha res que l’aturi. L’objectiu de l’aigua és arribar al mar, a voltes a poc a poc i de vegades ràpidament, però mai perd de vista el seu objectiu. Que cau una pedra que afecta el recorregut d’un corrent? Doncs canvia de direcció, s’adapta a les noves condicions i segueix el seu camí. Que cau un arbre que forma un dic, doncs el riu va agafant volum fins que li passa per sobre. Que el terreny s’ha tornat molt dur? Doncs el riu busca materials més tous que erosionar per seguir el seu camí.

Tants dies al riu fa que tinguis l’oportunitat de navegar en un riu empipat i en un riu calmat. Quan plou poc el riu va calmat i tot passa a poc a poc; quan plou una mica el riu se n’alegra i li dona més velocitat a la vida, però quan plou molt, el riu s’empipa i es desborda amb una fúria incontrolable. Jo he navegat en plena riuada i tot passa molt ràpid, el marge d’error és molt petit i els riscos són molt elevats.

En qüestió d’hores un riu pot passar de ser amable a ser perillós, de ser divertit a ser avorrit, de donar la vida a treure-la, però no per això hem de tenir por als rius. Es tracta més aviat de conèixer-los i d’aprendre a llegir-los. Sí, els rius es poden llegir, com les persones, i això és el que més em va agradar de treballar al riu.

He de reconèixer que al principi de les meves estades al Pallars lluitava contra el riu i els seus corrents i a base de força bruta feia el que volia amb el bot. Mai oblidaré el dia que dos bons amics dels quals vaig aprendre molt, en David i en Joan, em van agafar per banda i em van dir: “Mira Tomàs, estàs molt fort, però tot i això, amb aquest estil de portar el timó no duraràs ni una setmana a la feina. És millor aprendre a llegir el riu, consultar-li quin és el camí més adient i demanar-li que t’ajudi amb els seus cor­rents.” Mai oblidaré aquella tarda, mai oblidaré aquella lliçó. La vida em va canviar. Havia de deixar de lluitar contra el riu i fer servir els seus recursos en forma de corrents, pedres i contracorrents per assolir el meu objectiu. El riu ja feia la feina, jo només l’havia de saber llegir.

Del riu he après moltes coses. De vegades visc a contracorrent, aprofitant el que la vida em dona, i de vegades aprofito el corrent principal. De vegades em quedo atrapat en un bucle, com bon humà que soc, però sovint els veig venir i els evito o gestiono. De vegades busco l’estabilitat a la meva vida, però estic preparat per acceptar i gestionar el canvi. De vegades persevero en els meus objectius i de vegades els adapto tot acceptant que puc tenir un altre camí. I, finalment, el més important, he acceptat que puc tolerar una quantitat determinada d’estrès i que quan és molt elevat puc acabar desbordant-me de la mateixa manera que ho fa un riu.

No sé com ha de ser la meva casa ideal, aquell somni que tots tenim, però el que sí que sé és que voldria que hi passés un riu pel jardí...

Fotografia: The White Water Magazine