Obrir el meló

M’encanta la fruita, de tota mena i en qualsevol moment i per als amants de la fruita no hi ha millor moment que l’estiu. Bé, el fet és que voldria dedicar-li un article al meló. Se’l mereix per mèrits pròpis. Amb el meló sempre tinc un dilema i es que mai sé quan l’he d’obrir. No entenc els melons, mai sé quan és el millor moment per obrir-ne un. Hi ha qui diu que s’han de tocar les puntes. Molt bé, però com, amb quina pressió, en quin punt. I com saps si està madur, poc madur o molt madur? Quina sensació has de tenir?

Si durant tot l’estiu, posem pel cas, obrim una dotzena de melons, crec que només l’encerto amb un o dos melons. Però no és màgic? Els melons són el millor exemple que en aquesta vida no ho podem controlar tot, però no hem de renunciar a gaudir-ne.

Sovint tenim alguns indicis que ens indiquen algunes pistes sobre com pot ser una determinada experiència. De vegades anem més a cegues i de vegades preferim comprar un meló ja obert. Cadascú fa el que pot per conviure amb aquesta falta de control.

Algunes persones renuncien a menjar melons i es perden una de les meravelles de la vida. Que no ho puguem controlar tot no vol dir que no puguem controlar algunes coses. De fet el meu millor consell és que aprenguis a viure i a conviure amb una dosis generosa d’incertesa. Invertim massa temps intentant controlar allò que no es pot controlar. Sovint, la vida, com els melons, no deixen de ser una aposta a partir d’uns indicis. Algunes persones controlen més ja que tenen més coneixement i experiència i d’altres no n’aprenen mai per més melons que hagin obert.

De vegades fallem en la nostra aposta, en les nostres decisions i amb els nostres melons. Algunes persones culpen els melons, la vida o una altra persona; d’altres s’ho prenen amb deportivitat i acaben fent batut d’un meló que no es pot menjar i fins i tot hi ha qui, superat per la manca de control, decideix no tornar a menjar mai més meló i acaba passant una vida sense pena ni glòria, plana, sense penes, però també sense alegries.

Però centrem-nos per un moment en totes les culpes que porten a les seves espatlles els pobres melons. No hi ha res més fàcil que culpar el meló de la nostra manca de coneixements. He de dir que els melons són uns catxondos. Gaudeixen posant-nos-ho complicat. Són opacs i ens donen poca informació amb dolo i perversió, però home, d’aquí a donar-li les culpes de la nostra incapacitat per veure el seu estat de maduresa... Potser no és just. Ens costa tan assumir responsabilitats, així, sense drames, tan sols tenint clar que és molt difícil entendre la vida, sense culpes i sense vergonyes.

De vegades l’encertem i quina alegria més gran que ens dona un simple meló al punt. Hi ha qui la gaudeix sense més, qui l’eleva a una experiència mística i qui es perd rememorant tots els melons que li han sortit dolents.

Algunes persones, quan l’encerten es pensen que ja són expertes en obrir melons, s’autodeclaren mestres en l’antic i complicat art d’obrir melons i van oferint lliçons a tort i dret. Estimats lectors, obrir un meló no et fa mestre, de la mateixa manera que haver passat per una experiència no et fa mestre ni et proporciona l’autoritat que creus tenir.

En qualsevol cas, el meu consell és que no renunciïs a menjar meló. Com? Que no en menges? Doncs potser és el moment de revisar el trauma que tens amb els melons. Potser has vist la teva mare renegant dels melons que obria el teu pare, potser has menjat masses melons verds o passats o potser el tema dels melons et supera. Tan se val, dóna-li una nova oportunitat als melons i a la vida.