Por a ser un mateix

La personalitat és una estructura psicològica molt complexa que es va desenvolupant durant molts anys. Som sensibles al inputs externs, percebem el que la gent ens diu i ens imaginem reaccions i pensaments d’altres persones.

La tieta ens diu com hem de ser, els pares també, la padrina ens dona consells i els mestres projecten en nosaltres les seves idees, desitjos, dimonis i fantasmes. Tothom ens dona una imatge de nosaltres mateixos que anem incorporant durant la nostra infància i joventut sense analitzar si és correcta o no.

Intentem encaixar i obtenir l’aprovació d’aquelles persones que considerem que són importants per a nosaltres, del nostre grup de referència i de les persones que estimem. I, de vegades, no ens permetem ser com som per tal d’encaixar en les expectatives d’altres persones.

De vegades coneixem aquestes persones, de vegades fem mans i mànigues per encaixar en la idea d’un desconegut director de màrqueting que ha ideat un must que hem de tenir si ens volem sentir identificats amb un determinat perfil.

El que és cert és que si no tenim prioritats viurem segons les prioritats d’altres persones i el mateix passa amb els objectius i camins: si no en tenim de propis caminarem pels camins d’altri.

Ens fa por ser nosaltres mateixos. Ens fa por no complir les expectatives que tenen dipositades en nosaltres, ens fa por no estar a l’altura i ens fa por el fracàs. No ens permetem ser nosaltres, a seques, anar triant el nostre camí, mostrar-nos tal com som, amb les nostres virtuts i les nostres misèries.

Anem fent i anem tirant, suportant, no sense esforç, les pressions que rebem per tot arreu. Anem fent fins que un dia petem i fem una bogeria. La major part de crisis dels quaranta es forgen als vint, a la joventut, quan comencem a recórrer el camí que ens tenen preparat en comptes de buscar el nostre propi camí.

Ens fa por que ens vegin tal com som i ens amaguem. Tenim molts recursos per amagar-nos. Hi ha tota una indústria que et facilita donar la imatge que vulguis donar a canvi de diners. Telèfons, cotxes, roba i mil possessions ens ajuden a donar la imatge que volem. Això ho tenim més o menys controlat.

Però després arriba el silenci, aquells moments en els quals no tens ningú amb qui comunicar, aquells moments en els quals estàs a soles amb tu mateix. També tenim una solució per a això, les distraccions. Ens fa por el silenci, ens fa por el mirall, ens fa por la pròpia mirada tant com les mirades alienes.

Passem massa temps evitant la realitat, creant un aparador, un escenari i un decorat quan és molt més fàcil aprendre a conviure amb nosaltres mateixos. Ens fan creure que no estem a l’altura, que no som dignes o que no som prou quan en realitat som persones extraordinàries que necessiten connectar amb la nostra essència.

És molt més important del que creus. Quan ens acceptem tal com som podem crèixer, deixem de ser fràgils i manipulables i baixa el nostre nivell d’angoixa. Recordes aquell conte del vestit de l’emperador d’Andersen? Fes-li un cop d’ull. De ben segur que ara el veuràs amb uns altres ulls...