Aïllament

La depressió i l’angoixa són els dos trastorns psicològics més freqüents i en ells podem observar com l’aïllament és un fet característic que ignorem, no sabem interpretar-lo o fins o tot l’interpretem malament.

Una persona deprimida, posem pel cas, a poc a poc es va aïllant de manera subtil i pràcticament imperceptible fins que queda reclosa en la seva soledat. Primer rebutja quedar amb els amics, després no va a aquell sopar de feina, a poc a poc deixen de convidar-la, la seva companyia no és especialment grata, a més a més la gent es cansa d’anar-li al darrere. A poc a poc aquella persona va desconnectat per quedar-se sola a casa i sense adonar-se ja fa mesos que no surt més enllà de l’estrictament necessari.

Tot i haver d’anar a treballar i estar envoltada de gent, la persona deprimida pot quedar-se aïllada perfectament. Li costa baixar a fer el cafè, està en una reunió sense estar-hi, és a dir, de cos present però amb el cap a la lluna i quan no pot evitar participar en un acte social es manté en segon pla, ben al marge, sense participar-hi, sense cridar l’atenció, en un racó, desconnectada.

L’aïllament crida l’aïllament i a poc a poc la desconnexió és tan gran que tornar a reprendre una vida social és tot un món. La depressió també afecta l’autoestima, així que un no es veu bé, i anar a un acte social suposa un esforç tan gran així com una exposició social tan gran que acaba sent un obstacle impossible de superar. En estar sol es té molt temps per pensar i molt poques oportunitats per reconnectar amb altres persones. Aquest aïllament el podem observar en nens, joves, adults i avis, però la seva manifestació, sovint, varia una miqueta. En nens sol anar acompanyat d’irritabilitat així que acabem deixant-los estar. En joves, amb desconnexió afectiva. Simplement es tanquen a l’habitació o surten a passejar o al parc sols. Pel que fa als adults es manifesta amb una recerca de distraccions on Netflix i les xarxes donen molt joc, i en avis es manifesta amb molta tristesa i una profunda sensació de buidor.

Així que ja saps, si veus que algú proper s’està aïllant, potser pots donar-li aquest article perquè l’ajudi a valorar si està patint algun trastorn psicològic incipient o, si més no, pots donar-li la mà i ajudar-lo perquè no desconnecti.

I compte amb les relacions causals. Està molt de moda parlar de la síndrome de Hikikomori. Es caracteritza per joves que prefereixen estar reclosos i aïllats. El que sembla una decisió vital sol ser símptoma d’un trastorn. Ningú dubta que hi ha un problema quan veu algú amb una cama trencada, però amb la depressió o l’angoixa no tenim signes tan evidents per pensar que la persona està patint una malaltia psicològica. Som éssers socials i ens agrada estar en companyia, de fet en bona companyia. No s’ha de confondre voler estar sol perquè no es té un cercle social de qualitat amb l’aïllament. De vegades se cerca estar sol com una estona de pau i tranquil·litat en què pensar i calmar-nos.

Però l’aïllament propi d’una depressió o l’angoixa no té res a veure amb el fet d’estar sol una estona. L’aïllament del qual parlo està instaurat, és molt resistent i no es trenca sota cap concepte o en moments molt concrets. Una cosa més, som éssers socials i l’aïllament imposat també ens pot provocar un trastorn psicològic. Tinguem-ho en compte en aquests temps que corren...