L'aventura de viure

Ara he tornat a escalar després de fa gairebé vint anys. Tinc un repertori ampli en matèria d’aventures en grans muntanyes escalant –fins i tot fent solo– i d’expedició. També he fet caiac i ràfting amb riuades, barrancs i fins i tot m’he tirat riu avall dins d’una olla gegant amb un cullerot com a rem. Tenia nou anys, així que he d’assumir que l’aventura sempre ha format part de la meva vida. He organitzat viatges d’aventura i team buidings per a empreses i esportistes arreu del món fent activitats com recórrer el desert del Sàhara en 4x4, les platges de Brasil en bugui, la Lapònia en moto de neu, el Pirineu en trineu de gossos o he fet la volta a la illa de Sardenya amb una goleta d’època. He recorregut tot Europa dormint en una furgoneta durant mesos, he visitat sanatoris abandonats, bases militars soviètiques en desús i una ciutat fantasma abandonada i amagada a la tundra.

Creu-me, he viscut moltes aventures, però cap d’aquestes m’ha demanat més valor que la que considero l’aventura més gran de la meva vida. La veritable aventura no és escalar ni anar a territoris llunyans, la veritable aventura és viure. Sí, viure, viure intensament o plàcidament, però viure la vida i especialment viure la teva vida. Aquest esperit aventurer m’ha estat de gran ajuda ja que gràcies a ell he pogut anar superant moltes pors. Durant les meves aventures he après dues coses. La primera és que el secret d’una bona aventura és una bona preparació i planificació. I l’altra és que sovint, quan no es compleix la planificació, tinc un repertori molt ampli de recursos per en sortir-me’n.

Entre aquests recursos, que tu també tens, hi ha la capacitat per entendre bé el missatge que té la por per a nosaltres: que no renunciem, que ens preparem bé i que siguem prudents. També he après a conviure amb la incertesa, a gestionar la pressió i a analitzar bé i ràpid una situació aïllant allò que és important d’allò que és accessori. Gràcies a les meves aventures he après a prendre decisions i també una cosa molt important: he après a confiar en mi i en les meves capacitats.

La roca, el riu, el desert, el mar o el gel m’han ensenyat que no tenim més remei que aprendre a gestionar la por si volem viure una vida plena. Però la pitjor de les pors de la vida no és por a caure... La major part de les persones tenen por de fracassar, de no ser estimades, a ser vulnerables, a la soledat, a fer aquella passa que el nostre cor ens demana, a sortir d’un entorn que ens oprimeix, a cometre els nostres propis errors, a entregar-nos i exposar-nos o al temut “ja t’ho vaig dir...”.

Ens fa por viure i sortir-ne malparats. Ens fa por córrer el risc, sense saber que la vida és un risc continu amb el qual hem d’aprendre a conviure i a gestionar. No podem evitar el risc que comporta viure, però podem aprendre a viure l’aventura de la vida.

Si he après alguna cosa durant la meva vida és que el peatge de no viure la vida per por a patir és molt elevat.

Si alguna cosa he après de la meva experiència de més de vint anys com a psicòleg és que només tenim una vida i que no l’hem de perdre i malbaratar, que un dia s’acaba.

Si alguna cosa he après de la meva experiència com a aventurer és que la vida és massa curta per no ser valent.