Carrers buits

Passo l’estiu a Lapònia, truco a uns amics que treballen a pistes per saber si hi ha gaire gent i quedar-me a casa i he anat a Caldea i veient com estava de ple he fet la volta. Si ho confesso, no m’agraden les multituds. No ho passo malament, gaudeixo signant llibres per Sant Jordi, en una gala d’entrega de premis o fent una conferència per a un o dos milers de persones. Però tot i això, prefereixo els espais oberts i la baixa densitat de població. Mai trepitjo Sorteny o el Comapedrosa en cap de setmana d’estiu. No soc antisocial, però prefereixo la calma i la tranquil·litat. Dit això, per Tots Sants vaig anar al centre a buscar panellets sense gluten i el panorama era desolador. L’avinguda Meritxell era pràcticament deserta, locals tancats i, el que em va impactar més, cares tristes, pansides i sense il·lusió.

Aquest article és per a tu, propietari d’un petit negoci, botiguer, dependent, cambrer o restaurador. No hi ha res pitjor que no poder treballar. El treball dignifica i sovint es vincula a l’autoestima. No és que sigui el més desitjable, però el treball és tan important que ens defineix. Ningú es presenta com a fill, ni com a veí o com a pèl-roig. Ens presentem com a psicòleg, cuiner, comptable o monitor d’esquí. El treball ens dona seguretat i independència, alegries i penes a parts iguals, i ens esclavitza però també ens allibera. La relació amb el treball és una mena de relació d’amor-odi. Sovint ens queixem de la feina, però quan no en tenim no sabem què fer. Ho vulguem o no, depenem del treball. El treball ens dona la vida, potser ens la monopolitza i tot, però ens dona emocions, ens fa planificar, ens estimula i ens demana el millor de nosaltres. A la feina posem en pràctica tot d’habilitats tan importants com la creativitat, la gestió de l’estrès, la presa de decisions, la resolució de problemes, la tolerància a la frustració i no parlem ja de les relacions socials.

Portem malament la manca de feina, molt malament. Podríem aprofitar per fer un munt de coses, pintar aquella habitació, endreçar el traster, estudiar, fer més esport; però sense ingressos no tenim el cap per aprendre i distreure’ns. La feina, un dels pilars de la nostra vida, que, de cop, ha caigut... No! Ens l’ha tirat un petit i invisible virus. No tenim visitants, ni turistes, ni vida social, i sense res d’això perdem una part important del volum de negoci d’Andorra.

A més a més, estem en la pitjor de les situacions per dos motius. El primer és que no sabem quant de temps estarem així, de manera que no podem fer plans, ni saber quan acabarà aquest malson ni veure amb certesa quan podrem tornar a aixecar el cap. No tenim una perspectiva temporal i aquesta incertesa ens mata, ens arruïna, ens limita...

Per una altra banda ja sabem de què va això del confinament i de les mesures cautelars amb la pandèmia. Ho paralitza tot, no genera res de negoci i ningú sap què passarà. No tenim enlloc on agafar-nos i qui espera desespera. Sabem que el que havien de ser quinze dies va acabar sent tres mesos, que se’ns va fer molt difícil treballar a casa, no veure els companys i haver de consolar uns nens nerviosos. Ja sabem el que ens espera, però, alhora, no sabem el que ens espera amb detall. La incertesa és el pitjor dels mals. Sense perspectiva temporal, sense un enemic clar contra el qual lluitar, només ens queda el que tenim: nos­altres, el nostre sentit de solidaritat i responsabilitat. Ajudem-nos ja que mentre ajudis el teu veí t’estaràs ajudant a tu mateix.