'Tsundoku'

Durant molt de temps vaig creure que no s’havia de deixar res a mitges. M’acabava tot el que hi havia al plat, tingués gana o no. Acabava tots els llibres que havia encetat, m’estiguessin agradant o no o fossin un plagi d’un altre llibre.

També em passava amb l’esport. Arribava al cim sí o sí, fes mal temps o estigués cansat, o feia les piscines que m’havia proposat ignorant que em feia mal l’espatlla. El problema és que acabava els àpats amb mal de panxa –tinc una hèrnia–, cada cop llegia menys llibres per no haver de llegir un llibre dolent i cada cop anava menys a la muntanya o a la piscina. Però ja fa molts anys quelcom va canviar. Després de treballar amb molts clients veient que havien fet moltes coses sense sentit a la seva vida i després de comprovar que un cop perduda la parella, diagnosticada una malaltia o tot passant una profunda crisi, haurien volgut tornar el temps enrere per fer alguns canvis, vaig prendre consciència que calia viure una vida amb sentit.

I així faig des de ja fa molts anys. A diari, sempre que he de prendre una decisió em faig una pregunta: quin sentit té? Tot i fer-me aquesta pregunta sovint hi ha dos moments a l’any que me la faig sistemàticament: pel meu aniversari i per cap d’any.

Quan llegeixis aquest article estaré immers en aquest procés, en el procés d’analitzar quin sentit té el que estic fent. És més important del que sembla. Viure una vida amb sentit et permet tenir unes prioritats i si tens unes prioritats podràs prendre millors decisions.

Hem de revisar el sentit del que fem i les nostres prioritats periòdicament. La vida canvia, ens movem en diferents escenaris i, sense adonar-nos-en, el que tenia sentit per a nosaltres deixa de tenir-ne. No tenim les mateixes prioritats sols o en parella, amb nens o sense, amb nens petits o grans, amb salut o sense, amb feina o sense. De vegades, aquell projecte pel qual tant havíem treballat deixa de tenir sentit, de vegades per la nostra edat, de vegades pels nostres interessos i de vegades per canvis al context. I quan passa això he pogut observar una reticència en moltes persones, fins i tot en els meus clients, a adaptar-se a aquestes necessitats.

Quan vàrem venir a viure al Pirineu vàrem traspassar un centre de psicologia que teníem. Teníem tot l’edifici. En una planta la part d’adults, en una altra planta la zona de nens. Teníem sales de reunions i de formació, un espai de cafeteria i office i fins i tot una sala amb futons per fer relaxació. I en plena eclosió del centre van canviar les nostres prioritats i vàrem marxar a viure al Pirineu. El que havíem construït era molt bonic, però teníem unes altres prioritats marcades per la salut. Mai he considerat que deixés un projecte a mitges, però sí que ho van considerar algunes persones properes. Afortunadament per a mi i la meva família sabem gestionar molt bé la pressió externa, la por al que diran i les expectatives pròpies i alienes.

Potser ara, quan queden pocs dies per començar un any nou, cal revisar el sentit de les coses que fem i fixar noves prioritats per adaptar-nos a les nostres necessitats o a les necessitats de l’entorn. Això sí, no oblidis que ja que et poses a donar sentit a la teva vida el millor és que tingui sentit per a tu. Per cert, una cosa més. Que deixis una cosa a mitges no és un fracàs, que hagis d’adaptar el teu projecte als canvis de context degut a la Covid no és un error, que decideixis canviar el rumb de la teva vida per estar més d’acord amb les teves necessitats no és una rendició... Tsundoku, amic meu...