Límits

Tenim algunes màximes que hauríem de revisar pel nostre benestar emocional, especialment pel que fa a les relacions socials, tant les més properes com les més genèriques. Sovint, les persones que tenen baixa autoestima o que vinculen la personalitat a ser acceptades o bones persones, acostumen a caure a les mans de persones desconsiderades que aprofitaran per donar-los seguretat i reconeixement a canvi d’un elevat peatge.

També ens podem trobar persones que amb més o menys mala intenció intenten sortir-se’n amb la seva, aconseguir una mica més del que els tocaria o fins i tot persones que sembla que estan soles al món i que pensen que la vida gira al seu voltant.

Finalment ens podem trobar persones que ratllen la psicopatia –de manera més o menys integrades– i que no tindran el més mínim inconvenient a veure’t com un recurs del qual disposar.

Sí, com has pogut veure i molt possiblement comprovar en la teva pròpia pell, hem d’anar posant límits. De fet, hem d’ensenyar als nostres fills a posar límits de la mateixa manera que nosaltres els hem de marcar uns límits. Què és si no l’educació més que un entrenament per a la vida adulta.

Va som-hi, parlem d’algunes d’aquestes màximes que no tenim ben enteses. Comencem pel principi: no cal ser amic de tothom, ni tan sols a la llar d’infants. Els nostres fills, de la mateixa manera que nosaltres mateixos o fins i tot el nostre gos, tenen unes preferències a l’hora de tractar amb gent. Algunes persones ens cauen millor, altres ni fu ni fa i d’altres ens cauen malament. No cal ni pensar-ne el motiu, hi ha llibertat per triar amb qui passar el temps, així que ja ho saps, no cal que siguis amic de tothom. Cordial i respectuós amb tothom? Sí, sens dubte! Amic de tothom? No cal.

Tampoc cal que anem guarint les ferides emocionals d’altres persones, per això hi ha especialistes. És molt senzill. L’altre dia la meva filla es va clavar una estella i l’hi vaig treure jo. Fa uns mesos la meva parella va tenir un problema als pulmons i la vaig portar a l’hospital. Jo no puc guarir, per molt que vulgui, per molt motivat que estigui, segons quins temes de salut, de la mateixa manera que no podem guarir ni tenir cura d’alguns temes de salut emocional o mental.

Tampoc podem tolerar que no ens tractin amb respecte. De fet no ens podem acostumar que no ens tractin bé. No ens n’adonem i acabem permetent que ens tractin malament a la feina, al forn, al súper i fins i tot a casa. Sovint hem de posar límits o prendre decisions en comptes de resignar-nos o entonar el recorregut “no se n’adona”. Doncs si no se n’adona li hem de fer veure.

Ara bé, com posem aquests límits? El primer pas és tenir clar els teus objectius i prioritats per poder valorar, així, si el que t’estan demanant encaixa amb els teus objectius. Si encaixa, cap problema, tots contents, però si no encaixa, sense drames, sense ser passiu ni agressiu, el millor és dir que no ho faràs.

Si el teu interlocutor passa al contraatac i et demana el motiu pel qual no ho vols fer només has de respondre el seguiment: “Per què vols que ho faci?” L’altra persona és qui ha de justificar la seva demana, no tu la teva negativa.

No ho oblidis, els límits que no posis tu no els posarà ningú. Són les regles del joc, uns intenten extralimitar-se i altres hem de defensar els nostres límits.