Acumulem massa

Acumulem massa. La nostra vida és un cúmul de situacions que no gestionem i que van deixant una marca a la nostra pell, a la nostra ànima i a la nostra història vital. No acumulis, gestiona. Quan arribem al límit el detonant no sol ser un gran problema. Darrere de la majoria de crisis que he atès sol haver-hi una acumulació de situacions, un got ple frustració a frustració, una pesada motxilla carregada drama a drama, una enorme tartera que s’ha format decepció a decepció, un pou profund cavat ferida a ferida. Cada pedra, cada gota és una experiència no gestionada, un “no passa res”, una ferida que ens deixa una cicatriu. El secret, però, és gestionar en comptes d’acumular.

Acumulem massa... Acumulem masses frustracions no gestionades, que ens acompanyen tota la vida, pròpies i alienes, frustracions que ens recorden tot allò que no va passar mai i tot allò que hauria pogut ser i no va ser.

Acumulem massa expectatives que no s’han assolit. Algunes són pròpies, d’altres alienes, heretades o prestades, tant se val, la vida et porta pel seu camí, no pel camí que tenies preparat. La vida, la gent, l’amor i la feina són com són, no com nosaltres volem que siguin.

Acumulem massa decepcions. La vida és prou llarga i prou complexa perquè haguem tingut l’oportunitat que algú ens decebés, de decebre algú o de decebre’ns a nosaltres mateixos. Les decepcions fan molt mal, de vegades la culpa és de qui decep i de vegades és de qui espera.

Acumulem massa problemes no resolts. Ens costa transformar un problema en un repte, ens focalitzem en tot allò que no podem fer i acabem sobrepassats per l’acumulació de petits problemes no resolts. De vegades esperem que els resolgui el pas del temps, de vegades esperem que algú ens vingui a resoldre’l i de vegades no sabem ni per on començar. Estimat lector, ningú vindrà a solucionar-te els problemes. No segueixis esperant el miracle.

Acumulem massa ferides que no hem pogut curar. Viure és exigent i qui viu corre el risc d’ensopegar, caure i rodolar. No ens ensenyen a caure, al Japó descriuen amb la paraula Ukemi l’habilitat per saber caure minimitzant l’impacte i el dany. Caiem, ens fem mal, no ens curem les ferides i les ferides sense curar sempre acaben infectant-se.

Acumulem massa paraules no dites, silencis, emocions no expressades. No ens atrevim a dir el que pensem, callem i anem aguantant, confiem que podrem viure amb aquest silenci, però les paraules que no hem dit pesen molt, són molt seques, molt fosques. Silenci a silenci ens anem aïllant, ens anem recloent.

Acumulem massa penediments. De vegades la vida ens dona una oportunitat, de vegades més d’una, tant se val, quan no fem el que hauríem pogut fer tenim tendència a castigar-nos i a carregar una feixuga pedra amb nosaltres. Pedra a pedra anem carregant un sac ben ple de penediment. Acumulem massa renúncies i renúncia a renúncia la vida va passant. Renúncia a renúncia l’ànim ens va abandonant, renúncia a renúncia anem perdent la il·lusió, renúncia a renúncia ens anem amargant.

La vida, estimada lectora, no va d’aguantar, no va d’acumular. La vida, estimat lector, va de viure, de gestionar, de prendre decisions, d’expressar el que sents i el que necessites, d’ajustar les expectatives un cop i un altre i de reinventar-se dia a dia.